Interpretant les Sonates de flauta de Bach

“SiBemoll-La-Do-Si” signatura musical de J.S.Bach.

Ja us havia dit que m'agrada Bach? I que, fa molt temps, vaig estudiar flauta travessera? (rookie, tampoc exagerem) I que m'apassionen les sonates que Bach va escriure per flauta? Puc fer mes preguntes?... Si, suposo que si... Però tampoc es plan...

Per on anava? Ah, si, les preguntes... Be, anem a pams. Sobre la música de Bach, tot i que era repertori per cursos avançats, m'agradava tant ... (ja us havia dit que m'apassionaven les sonates? I que és típic que als enginyers els agradi Bach? I que soc enginyer?...  Ja hi tornem... les preguntes... ) ... d'això... si... eeehh... M'agradava tant que vaig intentar que des de ben al principi anéssim incloent cosetes del vell Maister de Leipzig. El profe, tot paciència, m'encoratjava: "Bach no composava música per a instruments concrets... Qualsevol peça de Bach es pot tocar amb qualsevol  instrument!". I tornava a tocar de peus a terra: "sí, amb qualsevol instrument... és igual de difícil!".

Per tant, ja veiem que per tocar be a Bach cal tenir una gran tècnica, cal ser bo. Però, honestament, n'hi ha prou amb ser bo? Què vol dir ser bo? T'asseus davant la partitura, vas llegint i vas interpretant? Tot està a la partitura? Aquesta es la feina de l'intèrpret, llegir la partitura i tocar el que hi posa? Res mes? ... Alguna pregunta mes...? Bromes a part, crec que estem tocant el moll de l'os. Què fa l'intèrpret? Què aporta? Tècnica? Jo crec que no... L’intèrpret sí, llegeix la partitura... i l'entén! Copsa QUÈ volia dir, expressar, transmetre l'autor. I aleshores s'asseu al seu instrument (que vol dir això, instrument, el mitjà) i ens EXPLICA el que l'autor volia. No és només tècnica, també hi ha sentiment, expressivitat... Interpretació! Com dèiem!

Teniu temps? Teniu paciència? Vaja, el tema de les preguntes sembla que va en sèrio... De veritat, per a mi hi ha tres grans intèrprets clàssics de flauta: James Galway, Jean Pierre Rampal i Aurèle Nicolet. Els dos primers han estat tocats per la ma de Déu, son autèntics genis, especialment el primer. Té una facilitat natural per tocar l'instrument; pot fer, sense esforç aparent, el que es proposi; i així es guanya la vida, tocant des del repertori clàssic més virtuós fins als darrers èxits pop o les bandes sonores més guais. El segon, també un privilegiat, ha posat el seu talent al servei de la recerca musical, a estudiar els clàssics, sobretot els oblidats i recuperar tota la bellesa que des del renaixement el talent humà ha creat. I el tercer... s'ho va currar tot solet; el que Deu nostrusinyó no li ha donat s'ho ha currat ell a base de pràctica, pràctica i pràctica... en aquest ordre. Si els dos primers fan meravelles sense saber com, el tercer ho sap, redéu si ho sap i sap perquè. Ara, podríem parlar de Cristiano Ronaldo, de Messi, però tampoc cal fer sang...

En resum, si voleu gaudir del geni de veritat, escolteu els dos primers. Galway més virtuós, Rampal més autèntic; però, qualsevol dels dos, grans intèrprets. Si voleu aprendre tècnica, el tercer és el millor mestre... Per què per ensenyar no n'hi ha prou amb fer-ho bé, cal saber per què es fa bé. I recordeu que a la interpretació no només hi ha tècnica... Si escolteu a tots tres mestres veureu... Be, vull dir escoltareu això que us dic. No calen més paraules; ni preguntes.

Podeu escoltar les sonates de Bach interpretades per Galway, en dos volums, per Rampal i per Nicolet a Spotify.

@jignasib

jignasib.blogspot.com

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 10/10/2016.