dimarts, 29 de març de 2016

Pero... ¿Quién mató a Harry?

Tots coneixem la capacitat que tenia Alfred Hitchcock per fer-nos passar por.. o mantenir-nos intrigats, si més no. També era conegut el peculiar sentit de l’humor del director anglès. Però, hi ha a la seva filmografia alguna pel·lícula que combini intriga i humor? Si... i surrealisme també. Es tracta de “Pero... ¿quién mató a Harry?”, “The trouble with Harry”, en l’original en anglès, de l’any 1955.

En resum , aquests son els tres factors que fan peculiar aquesta peli. Té intriga, imprescindible en la marca Hitchcock; té sentit de l’humor, ... humor negre, es clar -en el fons parlem d’un cadàver que va per aquí i per allà, apareixent i desapareixent-; i és surrealista. Sí, sí, surrealista. Diàlegs impossibles, situacions inversemblants, trobades sospitosament casuals, distraccions incomprensibles que, tot barrejat, fan d’aquesta pel·lícula una petita perla que sap mantenir-te el cor en un puny i un somriure a la boca.


La sinopsi és peculiar: un nen, a una vila idíl·lica i tranquil·la de Vermont, tot passejant pel bosc, és troba un senyor estès a terra amb un cop al cap. Un caçador, el vellet adorable del poble, caça un pardal i es topa amb el cos... potser un dels trets... El pintor bohemi del poble (poques vegades un artista ha estat menys versat a vendre la seva obra que aquest pintor, eterna promesa...) decideix ajudar-lo, enterrant el molest cos. Però pensant-hi be, els tres trets van donar al blanc, i la ferida al cap del mort no era de bala... per tant per què amagar un cos que no he fet jo? El desenterrem... Un rodamon roba les sabates al difunt...Apareix la mare del nen, que comenta la història explicada pel fill i reconeix que el mort era el seu marit.. però no l’estimava...; apareix la solterona del poble esverada, per què ha pegat al cap a un home que la molestava... i si la mort? Al vellet adorable li fa gràcia la solterona... la vol ajudar... enterren el cos... apareix un policia escamat per què un rodamon porta unes sabates de luxe, que diu que les ha pres a un mort... mort que no apareix... Al pintor li fa gràcia la mare del nen, i Ia vol ajudar, però no sap si és millor enterrar o desenterrar al mort per fer-ho... així ad infinitum... de veritat, vodevilesc; divertidíssim tot plegat...

Val a dir que una peli peculiar com aquesta, ben lluny de la línia comercial del director britànic no va ser precisament un èxit de taquilla, tot i que els forofos l’assenyalen com una de les predilectes, precisament per les seves singularitats. Per a mi és una delícia...

Ah, per cert, a tall d’anècdota: aquesta peli va suposar el debut d’una joveneta que acabaria sent molt famosa... introducing Shirley MacLaine. No està mal debutar en una pel·lícula així, amb el gran Hitchcock com a mentor...

Podeu trobar "Pero... ¿Quién mató a Harry” a la xarxa de biblioteques” i a Youtube.



@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 21/05/2015.


dijous, 17 de març de 2016

Música contemporània, costa d’entendre?

“Everithing we do is music” John Cage... excusant-se?

La música contemporània no està exempta de polèmica, de la mateixa polèmica que les pelis d'art i assaig, o de la pintura o l'escultura del sXX. Quantes vegades hem sentit a dir "això es una estafa", "ens estan prenent el pel" o "això ho fa millor el meu fill de tres anys"... I potser en alguns casos pot ser veritat, però en d'altres val la pena que t'expliquin amb calma què intenta dir-te l'artista. T'agradarà o no; et convencerà o no; però probablement acabaràs entenent què està fent i per què ho fa així...

A l'acabar la carrera vaig tenir la feliç idea de començar a fer allò que des de petit m'hagués agradat però que no em vaig decidir mai a fer: estudiar música, concretament flauta travessera. Tècnicament no vaig arribar molt enllà, però l'experiència va complir, inclús va anar més enllà, de les expectatives que jo mateix m'havia imaginat. El contacte amb el món de la música via el mestre (ei Anton, moltes gràcies per fer entendre què és la música a un ganàpia) no només era ensenyar la tècnica de tocar un instrument, o explicar què signifiquen aquells simbolets dispersos pel pentagrama... Era entendre què volia expressar-nos el compositor i saber transmetre-ho al públic; aquesta és la tasca de l'intèrpret. I això no sempre està escrit a la partitura...

És sorprenent com, d'una classe de música, el que més recordo son les converses amb el profe, i en una d'elles va sorgir el tema de la música dodecafònica. "Quin pal, no?" deia jo mentre intentava entendre el que estava tocant... Aquell va ser el detonant que va fer servir per fer-me entendre què era allò: "no ho entens?" ... "No" i m'ho va explicar. La música clàssica es tonal, es basa en 7 notes i 5 semitons repartits entre les notes; a més cada nota té un pes, una importància dins la melodia. Hi ha la tònica, la dominant, la sensible... Què vol dir que una peça sigui en Do Major? Doncs que fins que no sents el Do, com que no descanses, com que no arriba el relax... Si les notes fossin colors, les notes tòniques serien els colors predominants (recordeu l'època rosa o la blava de Picasso?). El Sol (a mitja distància entre dos Do's) seria la dominant... el clímax. I el Si, just abans del Do, seria la sensible; si sentim un Si i a continuació no ve el Do, el relax, ens posem sensibles... histèrics, de fet. I compondre vindria a ser alternar moments de clímax i relax, amb algun punt sensible pel mig...

Què ens van proposar aleshores els dodecafonistes? Trencar la base de la música clàssica tonal. Utilitzem 12 sons (7 notes més 5 semitons) i fem que cap domini, que cap ressalti, que tots siguin igual d'importants; i això s'aconsegueix no repetint cap nota fins que s'hagin tocat les altres 11. Tenim un repte... Comencem a composar i ens surt una música... be...hummm...  avorrida, què vols que et digui! El soroll blanc també compleix aquesta condició i no he vist mai a ningú que al·lucini sentit soroll... Ja ho dèiem, que entendre la proposta no vol dir comprar-la...

Un altre exemple. Vaig llegir en un llibre que parlava del compositor John Cage. Era de l'escola de la música concreta o música aleatòria, i deia que qualsevol soroll podria ser interpretat com a música. Son conegudes peces seves basades en gravacions de sons quotidians del bosc, de la ciutat... Bizarro. Comprensible, però bizarro. Però això no acaba aquí... Una de les seves peces més conegudes és 4'33" i es basa en 4 minuts i 33 segons de... silenci! "Si!! La conec!" em va dir el profe."La peça original es va compondre per a piano, però jo vaig tocar un dia la versió per a flauta i piano!". "Un moment" vaig replicar jo, superat el shock inicial, "4 minuts de silenci per a piano, em sembla un timo... Però per a flauta i piano ja em sembla crim organitzat!" " Ai, padawan!! ... T'explico". I em va explicar...

Comença el primer moviment, rapidet; entren el pianista i el flautista a l'escenari, obren el piano, la caixa de la flauta, la munten... La desmunten, la guarden, tanquen la tapa del piano.... Un minut i mig. El públic, mosca, comença a xiuxiuejar... Segon moviment, largo, lent, dos minuts i mig, repetim l'operació molt a poc a poc. El públic ja comença a murmurar en to més alt, inclús alguna protesta en veu menys dissimulada... Tercer moviment, alegro, ràpid, un minut, vinga, munta desmunta i marxa! El públic ja emprenyat, ja expressa en veu alta el que sent, que sol ser de tot menys maco... I ja està. I la música? Doncs, que no heu escoltat el so que feia el públic? la música que feia el públic! Si heu estat atents heu sentit la composició; però heu de saber què escolteu, i no sempre és a dalt de l'escenari... Ahaaaaa....

Valgui com a experiment... L'entenc... Però una altra vegada, no hi estic d'acord. L'experiment es vàlid si el soroll que fa el públic és aleatori, i per això no ha de ser conscient que se l'està manipulant; si el públic sap que està fent la música, estem falsejant l'experiment. Per tant, el públic paga per compondre una peça i no gaudir-la perquè no sap que l'està fent. Entenc l'experiment però no el comparteixo, no em sembla una experiència de comunicació, i per tant no li puc atorgar, sota aquesta òptica l'etiqueta d'art... Com a experiment sí, però com a comunicació, no...

En resum, que cal saber-ne. L'art modern te l'han d'explicar i tot i així, no queda garantit que t'agradi... Es lu que n’hi ha... Un dia parlarem de Tàpies...

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 20/05/2015.



dimecres, 9 de març de 2016

Al tanto amb les traduccions...

Diuen que més val estar sol que mal acompanyat... I no nego que sigui cert. Ara no recordarem tots aquells que ens han fet trastades, no cal; però sí que podria ser divertit recordar alguns faux amis, que és com diuen en francès a les traduccions errònies degudes a que dues paraules en diferents idiomes s'assemblen fonèticament o per grafia , tot i que el significat sigui absolutament diferent. Son cèlebres les anècdotes de turistes que diuen estar constipated quan estan estrenyits, que ténen exit quan de fet han sortit, que no saben si han anat en penis o en peniche o que no recorden si s'han menjat un poison o un poisson... N'hi ha a palades, tot i que algunes han transcendit i han quedat per a la Història, en majúscules.

Per exemple, per què el Canal de la Mancha es diu així en espanyol? En francès li diuen Channel de la Manche, per què és allargat i té forma de Mànega, Manche en francès. Un autèntic faux ami, que a Catalunya vam saber identificar, i a Anglaterra... li van dir English Channel, i tan panxos... Es que els francesos la lien sempre: sabeu que els mosqueters guardaven la metxa per encendre la pólvora rera l'orella? I es cremaven, com no. Per això algú s'escama quan té la metxa rera l'orella, tot i que alguns dieuen que tenen la mosca rera l'orella...

O a veure que us sembla el següent: sabem que el període històric de l'Edat Media (noteu que dic Edat Mèdia, no Mitjana; per què està al mig, independentment de que no sigui ni gran ni petita...) se subdivideix en un primer període (del segle V al X, aprox.), l'Alta Edat Media, i un segon període (del s. XI al XV), la Baixa Edat Media. Alta? Baixa? L'Alta és l'antiga? Doncs sí, per què en alemany, Alt és antic... I així es va traduir.

Passem al Renaixement. Heu vist l'estàtua del Moisés de Miquel Àngel Buonarotti? Impressionant! Quina magestat! Quins músculs!! Quines banyes al front!!! Banyes? Què hi pinten aquí unes banyes? Sembla ser que San Jerònim, patró dels traductors i responsable de la traducció de l'Antic Testament  al Llatí va interpretar la figura de Moisés "karan", radiant, com a "karen", cornut. Vaja... Altres fonts però creuen que etimològicament, una bona cornamenta es pot correspondre a un personatge radiant, a l'igual que les banyes d'un cérvol no son vergonya si no ornamenta; un personatge Kereunós, és un personatge coronat, amb corona!! Ah mira, vist així...

Tornem al present. A tots ens preocupa els diners, no? A alguns més que d'altres, cert. A alguns els preocupa tant que no els volen compartir, no volen pagar impostos i els posen a Paradissos Fiscals, un Tax Haven que en diuen en anglès. Haven, refugi... No Heaven, paradís! Aiiii.....

Tornem a la Bíblia, que dona molt de si... Recordeu fa uns posts, que parlàvem dels Papirs del Mar Mort i com la seva interpretació podria alterar la nostra visió del Nou Testament i de com ens pensem que era Jesús? Que el que per a nosaltres vol dir un 'fil de mare verge', podria voler dir un 'fill de noia jove'? Canvia eh? O el pollastre bizarro d'un camell passant per l'ull d'una agulla... tot perquè algú va traduir Kamilos, corda gruixuda per amarrar vaixells, per kamelos, camell. Doncs n'hi ha més. Per exemple, "no dongueu margarides als porcs", com deia Mateu, a què es referia? Els indigesta? Hmmm... No. L'original grec deia que no donéssim margaron als porcs... Perles. Vaja, que no gastem recursos cars i escassos amb qui no els aprecia. Millor, no?

O recordeu allò del "Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat"? No és una anècdota menor, és el principal missatge que ens va deixar el Mestre.... Què vol dir exactament? De fet, què deia l'original, el Nou Testament, escrit en grec? Perquè en grec hi ha tres paraules que es podrien traduir per Amor/Estimar: Eros, Philos i Àgape. Eros seria l'amor físic, el sexual, entre marit i muller; Filia seria l'amor ideal, la sintonia de sentiments; i àgape seria la tendresa, l'amor compassiu, la vocació de servei. Ei, l'orientació a client que es diria en els manuals de management d'avui en dia. Doncs sabeu que hi surt al Nou Testament? No, guarros! No és Eros, ja us agradaria! És àgape. Quan Jesús diu que ens estimem no parla ni d'orgies, ni tan sols d'amor en el sentit més romàntic. Parla de pensar en els demés, en compartir, en servir. Més lògic, no? Curiosament, per àgape, avui en dia entenem un menjar compartit... un àpat. Però això ja és etimologia...

Vigileu els amics i els faux amis...

@jignasib


dimarts, 1 de març de 2016

El Elfo oscuro


"A veces, las batallas más difíciles son las que nos vemos forzados a no combatir." Drizzt Do´Urden  (El Elfo Oscuro)


Benvinguts a Menzoberranzan, gran ciutat drow de l’Underdark, morada de Drizz’t Do’Urden, fill menor de Malícia, matrona de la casa Daemon N’a’shezbaermon, i Zaknafein, mestre d’armes Do’Urden, desena família de Menzoberranzan...Què? Us sona a xinès, oi?  


En una ocasió anterior us vaig parlar d’un llibre que havia esdevingut un joc de rol famós. Doncs avui us parlaré del camí invers: un joc que ha inspirat una saga de novel·les èpiques. Ei, estem parlant de literatura de consum, d’acord; que no guanyarà cap Nobel, ni passarà a la Història de la Literatura, val... Però estem parlant d’una bona adaptació; d’una bona narració; d’un excel·lent exercici d’imaginació i de relat fantàstic que retrata molt be el clima d’un submón concret i el flavour d’un joc particular. L’exercici és bo i mereix una menció... si més no per part meva.


En aquest cas us parlaré dels llibres escrits per R.A. Salvatore sobre l’elf negre Drizz’t Do’Urden. Un moment... a partir d’ara, la nomenclatura sobre el joc l’empraré en anglès. No és snobisme... o no és només snobisme. Es que les traduccions dels termes m’han semblat sempre horrendes i em costa molt emprar-les. A més, crec que no transmeten tot el significat que l’original aporta al mot. Un Drow és molt més que un elf negre... Per on anàvem? Ah si, la vida de Drizz’t.


Estem parlant d’una obra extensa, de quasi trenta llibres. Però jo crec que amb els tres primers ja pillem el tema. La primera trilogia es titula “El elfo oscuro” i es divideix en “La morada”, “El exilio” i “El refugio” .El primer llibre ens explica els orígens de Drizz’t a la seva ciutat natal, Menzoberranzan, allà a l’Underdark, més enllà de l’obscuritat dels Regnes Oblidats (és a dir, del mòdul Forgotten Realms del joc de rol “Dungeons & Dragons”) on habita el mal en estat pur. Els drow, o elfs negres, son el contrari del que sabem dels elfs de Tolkien. Viuen a ciutats sota terra, habitades per una societat matriarcal, sense valors, traïdors, assassins i mentiders. En aquest caldo de cultiu apareix un noiet amb valors com l’amistat, l’honor, el fair play... El vailet és un lluitador nat, un guerrer formidable que s’especialitza a lluitar amb dues mans, amb dues simitarres concretament. El llibre és una excusa perfecta per ensenyar-nos als lectors, no només l’aprenentatge i la superació personal del prota, sinó també com és l’Underdark, com s’hi viu, què hi trobem... i com hem de jugar-hi les partides de rol. Exemples brillants de Role Playing, d’us d’estratègies i tàctiques de combat, d’usos i costums a les terres soterrades, de les armes, dels objectes màgics i els conjurs, dels poders arcans. Una escola de jocs de rol... que, desenganyem-nos, és l’objectiu del llibre.


Al segon llibre ja veiem que aquesta forma de vida no rutlla i el drow, si vol sobreviure, haurà d’escapar-se per potes... i així ho fa. És un viatge per la part salvatge de l’Underdark, lluny de la ciutat, però perseguit pels drows que el consideren un traïdor descastat i per nous enemics que va fent com els Mind Flyers, o els nans foscos o duergars, o com l’ajuden els nous amics, que també n’hi ha, com els gnoms de l’obscuritat o svirfneblins. El darrer llibre ens explica com el drow arriba a la superfície, coneix un mon de bondat, de llum, de lleialtat i amistat... i ens prepara pels 25 llibres restants... que també es tracta de vendre, tu... Ja veieu, un entretenimento ideal per practicants del rol, tot i que pot ser una mica ferragós i críptic si vens d’un mon aliè als D&D...


Ah, si... me n’oblidava. Per als forofos de “Dungeons & Dragons”, les estadístiques per poder jugar el personatge de Drizzt Do’Urden a la versió 3.5 són les següents:
Drizzt Do’Urden: Male drow Ftr10/Bbn1/Rgr5: CR 17; Medium-size humanoid (elf); hp 124; Init +9; Spd 40 ft.; AC 23 (touch 14, flat-footed 19); Atk +17/+12/+7/+2 melee (1d6+6 plus 1d6 cold/18–20, +3 frost scimitar), +16/+11 melee (1d6+4/18–20, +2 defending scimitar); SQ Drow traits, favored enemy (goblins +2, magical beasts +1), light blindness, rage, spell-like abilities; SR 27; AL CG; SV Fort +15, Ref +9, Will +7; Str 13, Dex 20, Con 15, Int 17, Wis 17, Cha 14. Height 5 ft. 4 in.
Skills and Feats: Climb +8, Handle Animal +9, Hide +13, Intuit Direction +5, Jump +8, Knowledge (nature) +5, Listen +20, Move Silently +15, Ride (horse) +7, Search +13, Spot +15, Use Rope +7, Wilderness Lore +8; Ambidexterity, Blind-Fight, Combat Reflexes, Dodge, Improved Initiative, Improved Two-Weapon Fighting, Mobility, Quick Draw, Track, Twin Sword Style, Two-Weapon Fighting, Weapon Focus (scimitar), Weapon Specialization (scimitar).
Special Qualities: Drow Traits (Ex): +2 racial bonus on Will saves against spells and spell-like abilities, darkvision 120 ft. Light Blindness (Ex)Rage (Ex)
Spell-Like Abilities: 1/day—dancing lights, darkness, faerie fire. These abilities are as the spells cast by a 16th-level sorcerer.
Possessions: +4 mithral chainmail, Icingdeath (+3 frost scimitar), Twinkle (+2 defending scimitar), figurine of wondrous power: onyx panther (name Guenhwyvar)


Podeu trobar la saga de Drizz’t Do’Urden  a la Xarxa de Biblioteques.


@jignasib
Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 18/05/2015