dijous, 17 de març de 2016

Música contemporània, costa d’entendre?

“Everithing we do is music” John Cage... excusant-se?

La música contemporània no està exempta de polèmica, de la mateixa polèmica que les pelis d'art i assaig, o de la pintura o l'escultura del sXX. Quantes vegades hem sentit a dir "això es una estafa", "ens estan prenent el pel" o "això ho fa millor el meu fill de tres anys"... I potser en alguns casos pot ser veritat, però en d'altres val la pena que t'expliquin amb calma què intenta dir-te l'artista. T'agradarà o no; et convencerà o no; però probablement acabaràs entenent què està fent i per què ho fa així...

A l'acabar la carrera vaig tenir la feliç idea de començar a fer allò que des de petit m'hagués agradat però que no em vaig decidir mai a fer: estudiar música, concretament flauta travessera. Tècnicament no vaig arribar molt enllà, però l'experiència va complir, inclús va anar més enllà, de les expectatives que jo mateix m'havia imaginat. El contacte amb el món de la música via el mestre (ei Anton, moltes gràcies per fer entendre què és la música a un ganàpia) no només era ensenyar la tècnica de tocar un instrument, o explicar què signifiquen aquells simbolets dispersos pel pentagrama... Era entendre què volia expressar-nos el compositor i saber transmetre-ho al públic; aquesta és la tasca de l'intèrpret. I això no sempre està escrit a la partitura...

És sorprenent com, d'una classe de música, el que més recordo son les converses amb el profe, i en una d'elles va sorgir el tema de la música dodecafònica. "Quin pal, no?" deia jo mentre intentava entendre el que estava tocant... Aquell va ser el detonant que va fer servir per fer-me entendre què era allò: "no ho entens?" ... "No" i m'ho va explicar. La música clàssica es tonal, es basa en 7 notes i 5 semitons repartits entre les notes; a més cada nota té un pes, una importància dins la melodia. Hi ha la tònica, la dominant, la sensible... Què vol dir que una peça sigui en Do Major? Doncs que fins que no sents el Do, com que no descanses, com que no arriba el relax... Si les notes fossin colors, les notes tòniques serien els colors predominants (recordeu l'època rosa o la blava de Picasso?). El Sol (a mitja distància entre dos Do's) seria la dominant... el clímax. I el Si, just abans del Do, seria la sensible; si sentim un Si i a continuació no ve el Do, el relax, ens posem sensibles... histèrics, de fet. I compondre vindria a ser alternar moments de clímax i relax, amb algun punt sensible pel mig...

Què ens van proposar aleshores els dodecafonistes? Trencar la base de la música clàssica tonal. Utilitzem 12 sons (7 notes més 5 semitons) i fem que cap domini, que cap ressalti, que tots siguin igual d'importants; i això s'aconsegueix no repetint cap nota fins que s'hagin tocat les altres 11. Tenim un repte... Comencem a composar i ens surt una música... be...hummm...  avorrida, què vols que et digui! El soroll blanc també compleix aquesta condició i no he vist mai a ningú que al·lucini sentit soroll... Ja ho dèiem, que entendre la proposta no vol dir comprar-la...

Un altre exemple. Vaig llegir en un llibre que parlava del compositor John Cage. Era de l'escola de la música concreta o música aleatòria, i deia que qualsevol soroll podria ser interpretat com a música. Son conegudes peces seves basades en gravacions de sons quotidians del bosc, de la ciutat... Bizarro. Comprensible, però bizarro. Però això no acaba aquí... Una de les seves peces més conegudes és 4'33" i es basa en 4 minuts i 33 segons de... silenci! "Si!! La conec!" em va dir el profe."La peça original es va compondre per a piano, però jo vaig tocar un dia la versió per a flauta i piano!". "Un moment" vaig replicar jo, superat el shock inicial, "4 minuts de silenci per a piano, em sembla un timo... Però per a flauta i piano ja em sembla crim organitzat!" " Ai, padawan!! ... T'explico". I em va explicar...

Comença el primer moviment, rapidet; entren el pianista i el flautista a l'escenari, obren el piano, la caixa de la flauta, la munten... La desmunten, la guarden, tanquen la tapa del piano.... Un minut i mig. El públic, mosca, comença a xiuxiuejar... Segon moviment, largo, lent, dos minuts i mig, repetim l'operació molt a poc a poc. El públic ja comença a murmurar en to més alt, inclús alguna protesta en veu menys dissimulada... Tercer moviment, alegro, ràpid, un minut, vinga, munta desmunta i marxa! El públic ja emprenyat, ja expressa en veu alta el que sent, que sol ser de tot menys maco... I ja està. I la música? Doncs, que no heu escoltat el so que feia el públic? la música que feia el públic! Si heu estat atents heu sentit la composició; però heu de saber què escolteu, i no sempre és a dalt de l'escenari... Ahaaaaa....

Valgui com a experiment... L'entenc... Però una altra vegada, no hi estic d'acord. L'experiment es vàlid si el soroll que fa el públic és aleatori, i per això no ha de ser conscient que se l'està manipulant; si el públic sap que està fent la música, estem falsejant l'experiment. Per tant, el públic paga per compondre una peça i no gaudir-la perquè no sap que l'està fent. Entenc l'experiment però no el comparteixo, no em sembla una experiència de comunicació, i per tant no li puc atorgar, sota aquesta òptica l'etiqueta d'art... Com a experiment sí, però com a comunicació, no...

En resum, que cal saber-ne. L'art modern te l'han d'explicar i tot i així, no queda garantit que t'agradi... Es lu que n’hi ha... Un dia parlarem de Tàpies...

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 20/05/2015.