dijous, 26 de novembre de 2015

Concerts en viu – Rock Alive!

El concert en viu és el motiu pel qual un músic es vol dedicar a tocar Rock!. El contacte amb el públic, la improvisació, la creació en viu. Això i la pasta, es clar... i la fama, la fama també mola. La fama i les grupies, si... la fama, la pasta i les grupies... Vaja, sigui com sigui, cadascú té la seva motivació, no? El que importa és que els grups de rock VOLEN tocar en directe, i del millor concert en fan un disc que passarà a la història del Rock! Això segur! El doble en directe és el doctorat d’una banda de rock: els doble LP en directe, que diríem fa uns anys, quan el vinil era el suport rei.


Si no, que ho preguntin als Deep Purple, i el seu “Made in Japan, del qual ja en vam parlar fa un temps. I com no van escarmentar, quan van canviar de cantant, de l’inoblidable Ian Gillan al més comercial David Coverdale, van repetir experiència; però no van a anar tant lluny i es van conformar amb un “Made in Europe” que, salvant les distàncies, també té el seu raconet a la història...






No podem seguir sense fer un tribut a uns precursors, els grans Led Zeppelin, que van entrar per la porta gran dels  dobles en directe gràcies al doble àlbum “The song remains the same. Els avis del Heavy Metal marcant la línia a seguir!!




Ah, i no ens oblidem dels també pioners del rock dur; Black Sabbath tenen també el seu directe mític, tot i que no el va cantar el seu cantant original, Ozzy Osborne, si no el que el va substituir al cap d’uns anys, Ronnie James Dio. Tot i que vam perdre teatralitat i alguna que altra invocació al diable en escena, musicalment en Dio va suplir amb escreix la qualitat que requereix el directe. I si no, escolteu atentament el seu “live evil”.



Si ja ens centrem en rockers més modernets, sense exagerar, no podem oblidar dues fites: els neozelandesos AC/DC, amb els germans Young al capdavant, i el seu mític “If you want blood, you’ve got it”, o els alemanys Scorpions, que també van escollir fer gira per els països orientals alhora de gravar els eu directe, Tokio Tapes. Un abans i un després, tu...





Però no només des del rock dur saben marcar paquet en el tema dels concerts. Des del rock més clàssic saben donar-li la mateixa canya o, si s’escau, més i tot! Que ho preguntin sinó als Queen, si tenen cabuda a la galeria de glòries dels concerts. Què me’n dieu del “Live Killers”?, històric o no? O els Dire Straits,i el seu Alchemy, amb un Mark Knofler pletòric puntejant la guitarra... avui en dia encara no entenc com no acabava amb els dits sagnants...





Avui en dia, les velles glòries del rock han trobat un nou filó que permet demostrar que segueixen sent algú i algú important al mon del rock de la ma dels famosos “unplugged” que va popularitzar la MTV. Mireu i compareu si no els dos estils gairebé oposats, tot i que igualment atractius que algú com Bruce Springsteen és capaç d’oferir-nos: des del elèctric i potent “Live in New York Cityfins al igualment captivador tot i que molt més intimista unplugged. I el mateix podríem dir d’Eric Clapton, que ens pot oferir al menú des d’un “24 nights fins a la seva versió particular d’unplugged.

Ja veieu que d’aquest costum se n’ha fet tendència de la qual no poden escapar ni els clàssics del Pop reconvertits en músics més ‘ajazzats” si se’m permet inventar paraules. Mireu si no del que ha estat capaç Sting des de que va deixar els Police: ens ofereixen un directe més Pop/Jazz com “Bring on the night; o ens acotxen amb una versió més suau i unplugged com “All this time”.

Que gaudiu de les vetllades rockeres en directe!


@jignasib

Aquest post es va publicxar originalment a "La cultura no val res" el 26/03/2015.

divendres, 20 de novembre de 2015

Mites de Cthulhu


Entre els anys 1921 i 1935, Howard Phillips Lovecraft (H.P.Lovecraft pels amics) va escriure un seguit de llibres del que després s’anomenaria Horror Còsmic, en contraposició a l’Horror Gòtic protagonitzat per fantasmes, vampirs i homes llop, i que, per a ser sincers, ja començava a estar una mica gastadet.

Tot l’imaginari fantàstic creat per Lovecraft no es basa en sers eteris que sorgeixen de les llegendes medievals centreeuropees, si no en monstres d’altres races que suposadament poblaven fa molt de temps, abans inclús que l’home es passeges per la superfície de la terra. Aquests sers monstruosos van assolir quotes de poder inimaginables als nostres ulls a través de la pràctica de la màgia negra, fet que els va causar la seva pròpia perdició i els va obligar a amagar-se a les entranyes de la Terra o a fugir a l’espai exterior esperant temps millors per tornar i recuperar el seu poder i control.


Al voltant d’aquesta idea es van escriure quasi una vintena de llibres, la majoria pel propi Lovecraft. Els més coneguts serien “La llamada de Cthulhu”, “El color surgido del espacio”, “El caso de Charles Dexter Ward” (per a mí, potser un dels que millor transmet el clima dels llibres de Cthulhu), “El que susurra en la oscuridad”, “La sombra sobre Innsmouth”, “En las montañas de la locura” (per a mi, potser un dels millors i més complerts), “El morador de las tinieblas”, entre d’altres... no patiu, son llibres curtets i de fàcil digestió. No és una tasca titànica fer-li un cop d’ull a tots ells...


Tots els llibre parteixen d’una estructura similar. Un misteri assola una contrada; algú investiga aquest misteri; un grupet de sers humans l’està liant parda fent el mal en nom d’uns suposats sers superiors o algú comença a fer bogeries  per les ànsies d’adquirir coneixements i poders revelats per aquests sers superiors que el faran invencible. Pren-t’ho com vulguis, però la sensació al llegir cada un d’aquests llibres és un puntet depressiva, ja que et fa palesa la petitesa dels sers humans davant dels mites de Cthulhu, dels sers superiors, els primigenis, que curiosament mai apareixen directament als llibres! Se’n parla, s’insinua, s’intueix, però mai es veu realment que son i de què son capaços.


La fauna principal, fruit de la ment privilegiada (o malaltissa, ara no em feu definir) de Lovecraft inclou sers poderosos com “Els Primigenis” que ja hem anomenat, entre els quals els més coneguts serien Cthulhu, el Deu suprem Azathoth o el seu missatger Nyarlaththep; els profunds, sers batracis guardians de Cthulhu; els monstruosos gossos de Tíndalos; el llibre Necronomicon, escrit per l’àrab boig Abdul Alhazred, i que conté tota la saviesa i el poder hermètic dels primigenis... i que llegir-lo et torna boig (per als frikis, tot i ser un llibre fictici, té fitxa a la Biblioteca General de la Universitat de Califòrnia, i es pot trobar a diferents catàlegs de venda de llibres... un mite per ell mateix); si us atreviu a fer-li una ullada, podeu anar a la també fictícia Universitat de Miskatonic, ubicada a la fictícia ciutat d’Arkham, Massachussets (que no és fictici)... tot un mon...


Ja per acabar, inspirats en aquests llibres, es va publicar un Joc de rol, “La llamada de Cthulhu”. Els personatges jugadors es veuen immersos en pollastres com els dels protagonistes de la sèrie, i #spoiler tingues per segur que o et tornes boig al ser incapaç d’assimilar coneixements massa poderosos per caber en una ment humana (èpiques les tirades de cordura  =8-D ) o mores miserablement a mans del sicaris dels primigenis, si és que no tens la mala sort de trobar-te’n un de primigeni i pilles catxo per un tubo! A diferència d’altres jocs de rol, la progressió del personatge no és gaire valorada en aquestes partides per què ja estan dissenyades per a la teva perdició; són més instruments de diversió i lluïment per al Màster , a veure si és capaç de transmetre autèntic horror i atmosfera Lovecraftianes i diversió pels jugadors, a costa de salut física i mental es clar... gages de l’ofici...


Podeu trobar "Mitos de Cthulhu” a la xarxa de biblioteques
@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 20/03/2015.

dimarts, 17 de novembre de 2015

La Raquel també escriu

Llibres i Raquel, El Siglo – Mercantic. 8/11/2015


Si aneu seguint periòdicament les entrades d’aquest blog veureu que la majoria recomanen llibres, pelis, música que podeu trobar pels puestus...D’aqui el nom del blog. Però avui vull fer una excepció. El que us vull recomanar avui per llegir no s’ha publicat abans. Ni crec que es publiqui, en el sentit en que es publiquen els llibres, pelis o música...

L’altre dia em va venir la meva filla de 14 anys per demanar-me ajuda: havia de fer una redacció per al cole. Podia escollir entre una redacció explicativa, una narrativa o una descriptiva. Jo, intentant-la ajudar amb la més bona intenció, li vaig contestar: “... Ahaaaa!...”. “No sé, explica alguna cosa que t’hagi passat, o alguna cosa que hagis sentit amb els llibres que llegeixes o les pelis que mires...” I al dia següent a la impressora vaig veure el text següent:

Em desperto, estic estirada en un terra fred. M’aixeco i miro al meu voltant, estic en una habitació blanca i buida, molt petita, amb només quatre parets i una porta de fusta. La única llum que il·lumina l’habitació és la de la lluna, que es filtra per una finestra, massa a dalt per arribar-hi i massa petita per poder-hi passar. No sé que hi faig aquí ni com hi he arribat, no reconeixo aquest lloc, mai hi havia estat abans. Intento fer memòria però l’última cosa que recordo és estar fent els deures, després d’això res més. M’apropo a la porta, poso la mà sobre el pom i intento obrir-la però no es pot. Un sentiment angoixa, frustració i por envaeix tot el meu cos. Torno a intentar obrir la porta però fent més força, encara així, el resultat és el mateix que abans. Em giro observant l’habitació en la que estic tancada. Noto com les parets se m’apropen. Em torno a girar i començo a donar cops de puny i puntades de peu contra la porta amb totes les meves forces, però no serveix de res. Llàgrimes de ràbia surten dels meus ulls i em rellisquen per les galtes. Començo a cridar suplicant que em treguin d’allà, però la veritat és que no sé a qui, ni tan sols sé si hi ha algú a l’altra banda d’aquesta maleïda porta. Després d’una llarga estona deixo d’intentar-ho i m’assec contra una paret mirant cap a la porta, amago la cara entre les mans i m’eixugo les llàgrimes.
Just abans de despertar-me estava somiant, somiava que estava sola en un camp extens i alguns ocells sobrevolaven el cel blau i clar, llavors em posava a córrer sense parar, sense importar-me a on anava, em sentia lliure. Desitjaria poder tornar a aquell somni ara mateix.
Estic cansada, però intento no dormir-me mirant fixament a la porta, amb la esperança de que s’obri d’un moment a un altre. Em distrec observant la llum de la lluna, fent ombres amb les mans. No sé quanta estona porto tancada aquí  però crec que no queden gaires hores perquè surti el Sol. De sobte, la porta s’obre deixant a la vista la silueta d’un home però no es pot veure qui és, està massa fosc. Es va apropant cap a mi i la llum li va il·luminant fins que per fi se li està a punt de veure la cara i... de sobte em desperto. Estic suant. Quin alleujament, només havia estat un malson! Miro al meu voltant, estic en una habitació blanca i buida, molt petita, amb només quatre parets i una porta de fusta. No pot ser! De sobte, tot l’alleujament que sentia fa un segon desapareix i ho substitueix un sentiment de tristesa, soledat, angoixa i frustració...

Què us sembla? No l’heu trobat boníssim???!!! I no per que l’hagi escrit la meva filla, eh? #enserio. La manera en què ha descrit els seus sentiments, la seva angoixa, frustració, por; el vocabulari que ha escollit. El tempo... El desenllaç. Tot. És que tot està encertadíssim. No m’atreviria... no gosaria ni canviar una coma! Be, alguna coma si, però ja m’enteneu.

M’agradaria dir que la meva prinzesa ha heretat de mi el seu gust i la seva passió per escriure, però seria injust amb ella. El que ella ha fet sortir és d’ella mateixa; ja m’agradaria a mi arribar al seu nivell! I amb 14 anys!!! Que si apunta maneres? Per a mi és una autèntica crack! I no es passión de padre, ein?


@jignasib

dijous, 12 de novembre de 2015

Quan les mates es posen a dibuixar


És ben sabut que les equacions diferencials que regeixen el temps atmosfèric son molt ben conegudes (#repelent #setciències), i resolent-les podem predir el temps... Però (vaja, sempre hi ha un però) són equacions complexes de resoldre i a sobre inestables (ja ho deia ma mare que el temps és boig...). M'explico.

La solució a una equació diferencial depèn, a més de la funció que satisfà l'equació, de les condicions inicials i de contorn. Per exemple, per saber la posició actual d'un cotxe, cal saber la velocitat (derivada de la posició), l'acceleració (derivada de la velocitat) i ... la posició inicial! Què passa quan coneixem malament la posició inicial? Depèn. Si l'equació és estable, ens donarà un resultat semblant, no ens importarà gaire que hi hagi un petit error inicial. Però si és inestable, el resultat serà absolutament imprevisible; equivocar-nos una mica a la posició inicial pot fer que ens equivoquem de molt en la predicció. En meteorologia, que és inestable, no tenir en compte el vol d'una papallona a Brasil, pot originar un tornado a Texas... us sona? És l’efecte papallona que va formular Edward Lorenz el 1972.

Un últim comentari sobre el temps. No confonguem la previsió caòtica de la meteorologia amb
l’estudi del clima. No feu cas qui confongui la imprevisibilitat metereològica amb els dubtes sobre el canvi climàtic... (shi, shi, shi... mi primo, que esh catedrático de físhica dishe esho...).

Tornant a la seriositat pròpia d’aquest espai; tot aquest embolic es recull en la Teoria del Caos. No és un llibre, ni una peli; és una part de la matemàtica. Tal com dèiem, distingim solucions estables, que no varien gaire si les condicions inicials varien una mica (es belluguen al voltant d’un atractor), inestables (si s’allunyen de l’atractor) o caòtiques, que s’allunyen de l‘atractor, però hi van donant voltes. El temps, concretament té dos atractors, i les diferents solucions van voltant aquests atractors... dibuixant una papallona. És el conegut efecte papallona. Què, sorpresos, eh? Quina explicació és la correcta?
Vist el dibuixet, no és d’extranyar que algú es dediqui a buscar solucions, no per saber què passarà, si no pel plaer de veure dibuixets curiosos... alguns inclús n’han fet joies del tema... 


I ja que hem descobert dibuixets més o menys cuqis... en podem fer d’un altre tipus? Home, doncs si. Heu vist mai un fractal? De fet, què és un fractal? D’entrada és una forma geomètrica que té una sèrie de qualitats. Per exemple, la més notòria i sorprenent, l’autosimilitud. Això vol dir que s’assembla a si mateixa... #noésunatonteria és a dir, que a mesura que anem fent zooms, l’aspecte és el mateix. Per exemple, un bròcoli romanesc, o una esponja. Si ens acostem, té el mateix aspecte.

Una altra és el contorn infinit. Tot i que la forma geomètrica és de dimensió finita (les esponges o els bròcolis; el litorals del mar, o els núvols; son figures finites) el seu perímetre pot arribar a ser infinit. Això es deu a que la seva formulació es basa en una successió de termes fins a l’infinit... Es pot demostrar, de veritat.
Sigui com sigui, al final, les representacions que se’n fan d’aquests cossos acaben sent espectaculars; un altre exemple que ciència, ordinadors, i creativitat no han d’anar sempre a la brega, a vegades poden convergir. Com la superfície d’un fractal (veieu com, al final, tot quadra?)

El primer que les va formular matemàticament, i de les que se n’ha fet més representacions geomètriques, i per què no, artístiques, va ser el matemàtic Benoit Mandelbrot.



@jibonet






dijous, 5 de novembre de 2015

Buster Keaton


“...” – Buster Keaton


Buster Keaton va ser un actor de Hollywood que va triomfar durant l’època pionera, el cinema mut, concretament al gènere del cine mut còmic. En el seu cas, mut a tots els efectes. No només no badava boca (total, pel que se sentia al cine mut) sinó que a més conservava al larg de les pel·lícules el seu rostre impertorbable. Vaja, com que per aquests pagos se’l coneixia com “el pamplinas”.


Va començar la seva carrera fent petits curts còmics, però de seguida va participar en llargmetratges, també d’aquest gènere. Va arribar a gaudir de fama internacional, competitnt amicalment amb Harold Lloyd i amb Charles Chaplin. Els millors llargmetratges on va participar els escrivia i dirigia ell mateix; d’entre aquests destaquen dos: “Our hospitality”, filmada l’any 1923; i “El maquinista de la General”, de l’any 1926.


La primera “Our hospitality” comença amb les típiques guerres de veïns al Mid East a principis del segle XIX: els Canfield i els McKay s’odien. Quan el pare Mckay s mor tràgicament, la mare decideix enviar el fill recent nascut a New York per evadir-lo del seu destí. Vint anys després, el noiet Willie Mckain (sí, sí, Buster Keaton) rep una comunicació de que hereta una propietat en un poblet perdut... el destí amaga aquestes bromes. Impagables escenes recreant la Nova York dels anys 30... 1830!



Durant el viatge en tren per a reclamar la seva herència coneix una noia, Virginia Canfield. El viatge en tren és memorable. Divertidíssim, d e cap a peus. Diuen les males llengües que va ser un experiment on Keaton va aprendre molts dels trucs que després aplicaria a la filmació de “El maquinista...”. Però no ens despistem, estem viatjant des de New York; un noi i una noia; tímids; i s’enamoren. I tal com heu endevinat, tornem a viure la història eterna de Romeu i Julieta. La resta del metratge és la persecució vodevilesca del pare i els germans de la Victòria cap al pobre Willie, hereu de la casa i de la disputa familiar, sense voler ni l’una ni l’altra; només vol la Victòria. El nom de la peli fa referència a quesi be és cert que els enemics estan per matar-los, mentre siguin els nostres hostes, mentre estiguin a casa nostra, són intocables. A partir d’aquí, el tractament del conflicte, les persecucions i les baralles és senzillament deliciós; autèntic cinema còmic en blanc i negre... i no patiu, que us veig neguitosos.. a diferència de l’original de Shakespeare, aquesta història acaba be.


La segona, “El maquinista de la General” ens narra una aventura durant la Guerra de Secessió americana. Alguns la comparen, en versió còmica, a “Lo que el viento se llevó” pel be que descriu el conflicte i l’impacte que va tenir la Guerra a la societat americana. Ens parla del segrest per part dels federals de la locomotora “La General”, propietat dels confederats i que estava destinada a transportar subministraments a la població civil del sud. Peculiar que el bo de la pel·lícula sigui un gris que lluita contra blaus desalmats. Lo mismito que por aquí, tu... Aquella gent si que saben superar i perdonar els conflictes...



Les peripècies del maquinista per rescatar la màquina abans no la destrueixin els dolents; la salvació de l’estimada, que es trobava casualment dins del tren; el retorn del més preuat (no em feu dir si la màquina o la noia) a casa; i el perdó per no haver-se pogut allistar, però demostrar que sí que és un autèntic heroi valent van completant a poc a poc però de forma divertidíssima tot el metratge de la peli. Una fita del cinema.


Dues perles del cinema mut còmic, a càrrec del mestre pioner Buster Keaton, que sense moure un muscle de la cara és capaç de transmetre’ns imatges i emocions; difícil, però no impossible, i aquí en tenim dos molt bons exemples. Menció especial d’ambdues bandes sonores, que han viscut varies reinterpretacions i reedicions, a quina millor. Per gaudir de moments deliciosos i divertidíssims retornant als orígens del cinema.


A més de a YouTube, podeu trobar també la pel·lícula “Our hospitality” i “El Maquinista de la General”a la la xarxa de biblioteques.

@jignasibAquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 18/03/2015.