dimarts, 23 de juny de 2015

La vida es silbar

-“Yo soy feo?” …-“Ereh feo de cohone!”. Elpidio Valdés treu de dubtes a un cubà anònim al Malecón.

A finals dels anys 90 va haver-hi una sèrie de pel·lícules cubanes que van tenir un cert èxit, essencialment gràcies a la figura del seu protagonista en totes elles, Jorge Perrugoria. És fàcil recordar “Fresa y Chocolate”, “Guantanamera” o “Lista de espera”, per què son bones pelis i son bones interpretacions del Perrugoria. Però hi ha més pelis cubanes, com “La vida es silbar”, amb directors menys coneguts, com Fernando Pérez, y actors menys estrellats com Luís Alberto Garcia (en el paper del pícar Elpidio), Coralia Veloz (com a la ballarina Mariana) o Claudia Rojas (que fa de la bona de la Julia), que sense ser tant taquilleres representen tan bé, o inclús millor, la realitat de la societat cubana de finals del segle XX.



Bebe és una noia de 18 anys que es considera feliç, plenament feliç tot i que amb una ombra de tristesa, perquè no tothom és tan feliç com ella. I ens explica tres casos de gent a qui ella, per raons que encara desconeixem, s’estima i desitja que siguin feliços. Perquè no ho son; podrien ser-ho; i no ho son... per què? Però si és fàcil!!

Elpido és un pícar, un bandarra; enganya als guiris, i si cal els sedueix, i ho té fàcil. Més que viure, sobreviu. Músic que mai acaba de triomfar i que no pot superar el rebuig i abandó de la que considera la seva mare (qui no suportava aquesta forma de vida tant superficial)i que es diu Cuba... que cadascú interpreti el que vulgui... Què ha de fer per a que Cuba torni? Ha de canviar la seva forma de vida? Si? No?

Mariana és una ballarina. Bona, molt bona. Obsessionada per triomfar; per representar Giselle al Ballet Nacional està disposada a renunciar a la seva altra obsessió, els homes... tot i que el primer ballarí és una temptació... però Gisselle...

Julia és una bona dona, sempre ha cuidat dels demés. Però últimament ho té difícil... té atacs de somnolència en ells moments més inoportuns i es desmaia cada dos per tres. Què li passa? Qui la cuida a ella? Acudeix al psicòleg qui la vol i la pot ajudar. Tots aquests traumes que provoquen aquests trastorns poden ser guarits si ella vol i es deixa ajudar, cuidar... estimar...

Poc a poc anem descobrint el nexe comú de tots els personatges de l’auca. Surten tots del mateix orfenat. I la vida els ha anat separant; ara tenen l’oportunitat de retrobar-se gràcies a l’esforç de Bebe. Potser aquest retrobament entre ells i amb ells mateixos sigui la clau de volta de la felicitat que tenen a tocar però que no aconsegueixen abraçar...

En resum, ambient cubà per un tubo: la marcha, el ritme caribeny, el calor, la luxuria, la santeria i la religió, la superstició, l’amor per la cultura, l’herència catòlica culpabilitzada confrontada amb l’ateisme pragmàtic marxista... però amb desimboltura i molta gràcia, ... amb molts taxistes. Si no coneixeu Cuba, us agradarà descobrir-ne aquesta visió; si la coneixeu, us encantarà recordar-la.


Podeu la pel·lícula “La vida es silbar” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasi b

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura noval res" el 02/02/2015.


Tàpies; el teu fill també ho fa millor?

Ja vaig amenaçar un dia, parlant de música contemporània, que acabaríem parlant de Tàpies. Recordeu els comentaris més freqüents davant de l’art contemporani?  (digues-li música, cinema, pintura o escultura...): "això es una estafa",... "ens estan prenent el pel", ... "això ho fa millor el meu fill de tres anys"... segur que ho heu sentit, o inclús dit! Jo sí. I més d’un cop.

A mesura que vas creixent, però, vas veient que molts d’aquests il·luminats, o presumptes timadors (depèn de la generositat de l’interlocutor amb qui tinguis la sort de coincidir, i compartir el vinet imprescindible per parlar d’art modern) en el fons tenen una idea al cap; idea que et volen explicar, i que moltes vegades no acaba d’arribar. Algunes vegades per que l’artista no ha encertat l’idioma; i moltes vegades també per que e mi m’ha faltat coneixements per descodificar el missatge.
Vaig llegir una vegada que l’art clàssic és més simple que el modern per què per entendre’l n’hi ha prou amb mirar-lo. El pots entendre i pots inclús dir si t’agrada o no. Per contra, l’art contemporani, en la recerca de noves formes d’expressivitat, acaba complicant tant el llenguatge que es fa difícil entendre’l i apreciar-lo. Dit de forma més senzilla, per gaudir l’art contemporani cal el llibre d’instruccions. Curt i ras. I reconeixem-ho, molt pocs tenen après aquest llibre d’instruccions de casa; si més no, jo afirmo que no el tinc...

També és cert que, a la vida, pots tenir la sort de creuar-te amb persones que, si be no et poden dictar tot el llibre d’instruccions, si et poden xivar algunes pàgines. En el meu cas aquesta persona ha estat l’amic Javier Úbeda, escultor per vocació, emprenedor de professió i l’inventor dels millor gin tònics, que he provat.

El seu bagatge com a escultor l’ha fet experimentar i  conèixer multitud de materials i les seves textures; com tractar-los i manipular-los; com convertir-los de materia prima en escultura; com transformar-los d’un objecte comú en una joia. I això últim s’ho va prendre molt seriosament; les petites escultures, les que no son en gran format, els posa una cadena o una corretja i les exposa com a joies; per què d’això es tracta no? Què és una petita escultura si no una joia?

A mi em té captivat una sèrie de joies que consisteixen en agafar un tros de cartró i metal·litzar-lo. Però cartró industrial, eh? El d’embalar! I quan dic metal·litzar-lo no vull dir xapa de ferro, no. Vull dir coure, bronze, plata o inclús or! Que estem parlant de joies! “Brutal! M’encanta!” Li vaig dir. “Es como enaltecer lo banal, convertir en joya algo cotidiano!” Vaig seguir ”El próximo cartón que joyifiques déjale puesta la grapa! “... “Ya lo tenía pensado” em va contestar... Es clar, ell és l’artista i sempre va un pas per davant...”Había pensado que incluso el metalizado debería estar algo oxidado, en algun punto... algo sutil... Que te parece?”. Què havia de dir ”Genial, por supuesto!”.

Enaltiment del banal, ... “lo has pillado a la primera, seguro que entenderás la obra de Tàpies” em va deixar anar a boca de canó i sense anestèssia. Bazinga! Aquí em va pillar. Vaig caure de quatre grapes. Del que sempre havia renegat, i diguem-ne que obertament havia criticat o inclús me n’havia rigut, resulta que jo mateix ho acabava de justificar i de defensar! Inclús he dit que m’encantava la idea i que m’agradava...

Per què precisadament d’això va gran part de l’obra de Tàpies. Només cal anar a la Fundació. No cal ni entrar-hi... Mireu a la teulada. D’un tros de filferro, se’l doblega i se li dona forma de núvol... i de cadira.. i en fas una escultura. Núvol i cadira...

O agafes un mitjó, gegant, amb tomàquet inclòs, ben foradat pel
taló, i l’intentes posar al mig de la sala oval del MNAC. Què és això sinó enaltiment del banal? Mira que em vaig horroritzar quan van proposar aquesta “bestiesa”... i anys després ho trobo genial i ho dic en públic...

Ja no hi ha valors...    =8-O                              =8-D    =8-D    =8-D  Justícia poètica en diuen, no?


@jignasib

Balades rockeres

“Los viejos rockeros nunca mueren”, Miguel Ríos

Per molt durs que vulguem anar per la vida, tots, absolutament tots tenim el nostre cor... la nostra fibra sensible. I els rockers no en son l’excepció. No cal arribar a límits esperpèntics rotllo San Remo, però cal reconèixer que quan un duro de la cançó es posa melindrós, pot fer balades precioses.

Exemples clàssics de balades rockeres? A veure, no és qüestió de treure els discos de lentes o d’agarraos, sinó de veure qui canvia més el seu estil propi, més canyeru, per una de més pausada. La primera que em ve al cap seria “Angie”, dels Rolling Stones, diuen les males llengües que dedicada a la primera dona del camaleó David Bowie. Un clàssic.


De la mateixa època, però de l’altra banda de l’Atlàntic, vindrien temes tan lacrimògens i melancòlics com: “Hotel California” dels Eagles, “Hard to say I’m Sorry” de Chicago; “Dust in the Wind” de Kansas. Més exemples? Desempolvem el tocadiscs i podem trobar Procol Harum i el seu “A wither shade of pale”, Murray Head i el seu “Say it isn’t so, Joe”, una de les meves favorites... encara que el temps no perdona, al menys a la veu...










Als heavyes els costa més això de les balades, acaben blusejant una mica. Per posar alguns exemples, Led Zeppelin amb “Stairway toheaven”, Deep Purple amb “Mistreated”, o més modernets, la versió de Guns N’Roses del “Knocking on Heaven’s door”. Un cas apart serien els Scorpions, que sempre tenen el seu punt tendre a cada LP; la més coneguda podria ser “Still loving you”.









I si anem a temes més modernets (sense passar-nos...) podem trobar els Police i clàssics com “Roxanne” (la història d’una prostituta que no cal que segueixi exercint...) o “Every breath you take” (el cas d’un assetjador...) Romàntic, eh? O que us sembla Queen amb el seu “Love of my live” o “Somebody to Love” (m’encanta la versió de George Michael, amb tots els meus resprectes pel Fredy Mercury). O Robbie Williams amb “Feel










Que? No us queixareu, eh? Ja teniu força material pel proper guateque! Ai... ara prou... que em poso tonto jo... =8_-)

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 29/01/2015.


divendres, 19 de juny de 2015

Aha!

“Eureka!” Crit d’alegria d’Arquímedes , mentre s’enfonsava a la banyera, al comprendre el que després es coneixeria com a Principi d’Arquímedes.

Què és un “Aha!”? Aquesta pregunta intenta respondre-la Martin Gardner al seu llibre “Aha!”... d’aquí el nom del llibre. Un “Aha!”, simplificant molt, seria un “Eureka!”. Una guspira del raonament humà, un anar més enllà de l’evident, una segona derivada del pensament... No sé si m’explico... Potser amb exemples.

Un, del mateix Martin Gardner, i que es recull en un dels seus “Juegos Matemáticos” que va publicar al Scientific American. Un cert dia, entrant a un restaurant amb un amic, van veure una gran cua de clients esperant torn. Ell va pensar:”molta gent”; “tardarem en dinar”;”quin xivarri”... L’amic de Martin va dir:”No m’agradaria estar a la pell de la cambrera”. Quina diferència hi ha entre els comentaris de l’autor i els del seu amic? D’entrada tots expressen el mateix: “hi ha molta gent”, però mentre el primer en fa una descripció evident, el segon ha fet un salt més enllà, i sobre la mateixa base de la cua llarguíssima, es posa en el cap de la cambrera i s’imagina l’angoixa d’aquesta davant del mateix fet. Tots diuen el mateix, però el segon ha fet un salt mental. Això és un Aha!

El segon exemple el vaig viure en persona. Un estiu, a la piscina amb els col·legues, envoltats de nens fent xivarri, cridant i divertint-se. Jo vaig pensar:”molts nens”, “molt soroll”,”encara rebré un pilotasso”... El meu amic, aquell més tronera, del que no esperes sorpreses creatives, va i et deixa amb els ulls com a plats... (ei Julio!! Qué es de tu vida?)...  va dir:”Aquí Herodes s’ho passaria de puta mare...” Això és un pensament més enllà, una segona derivada. Això és un Aha!. I com una casa de pagès! #brillant

Superat l’estadi de les definicions, l’autor aprofundeix en els mecanismes del cervell humà `per resoldre nous reptes, enigmes... per innovar. El cervell avança per Aha!’s, connectant nous reptes amb velles idees, però ordenades de forma nova, de manera que ens canvien la manera de pensar.

I per arrodonir l’obra, aprofitant el que hem après dels Aha’s, se’ns plantegen un seguit de debats, problemes i enigmes per a avaluar i/o resoldre per nosaltres mateixos.. Jocs de lògica i paradoxes, endevinalles amb números i figures geomètriques, problemes i enganys de probabilitat. De dificultat progressiva, no us espanteu... però tampoc us envalentoneu; els del final son reptes per a Pro. Tot un exercici pel cervell. Food for thoughts de primer nivell

Podeu trobar “Aha!” a la la xarxa de biblioteques.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 28/01/2015.


dimarts, 16 de juny de 2015

Micuit de Foie


Aquesta recepta me la va passar el @xpuig, qui la va fer mtjançant les indicacions d’xleon.

Ingredients:
·        
1 fetge gras d'ànec (marca Martiko està bé)
·         1litre de llet (és igual si és sencera o semi)
·         Per a la maceració:
o    Sal mòlta
o    Sucre mòlt
o    Pebre blanc
o    Nou moscada
o    Oporto
o    Xerès sec
o    Conyac
·         Vi per, mentre anem fent el foie, alegrar el tema
·         IMPORTANT! Cal una safata d'alumini i un motllo

Treure prèviament de la nevera el fetge d’ànec (1:30h abans) per temperar-lo. Passat aquest temps, submergir-lo en un bol amb la llet per treure’n la sang. Un cop fet, procedim a macerar-lo. La maceració té dues parts  una en sòlid i l’altra en líquid:

·         Per a la maceració sòlida necessitem:
o    2 culleradetes sal
    • 1 culleradeta sucre
    • Molinet de pebre (6 voltes)
    • Nou moscada (10 segons de ratllar a bon ritme)
    • Barrejar-ho tot


·         I per a la maceració líquida:
o    Una cullerada de postre de xerès sec
o    Una cullerada de postre de porto
o    Una cullerada sopera de Conyac
o    Guardar la barreja


Passem a enervar el fetge:
·         Agafem el fetge i l’embolquem amb paper de cuina per eixugar-lo
·         Obrim el fetge i treiem les venes (si es trenca no passa res; és com de plastilina), seguint les venes més grans. La cara externa del lòbul gran l'hem de conservar per un tema de presentació quan acabem el procés


I ara a macerar-lo:
·         Tirem la meitat del xarop que hem fet a la base de la plàtera
·         Després, la meitat de la mescla de sal i nou moscada també a la base
·         Posem el fetge
·         Després, per sobre del fetge, repetim el procés
·         Posem 12 hores a la nevera cobert amb film transparent


 Finalitzart el procés, procedim a la cocció:
·         Escalfem el forn a 70ºC, sense ventilador, i hi posem el fetge, entre 5 i 10 minuts
·         Quan comença a sortir un fil de greix de la vora del foie, el treiem del forn. Sinó es fondria.
·         Un cop surti el filet de greix, el posem 5 min al congelador, directament, per aturar la cocció
·         Un cop fet, treure’l fora del congelador.
·         Posem el lòbul gran a la part de sota del motllo
·         Apretem el foie al motllo.
·         Posem tot a la nevera 12 h més. Passada una hora, però, pressionem un altre cop el foie perquè agafi la forma del motllo

Passat el temps, treiem del motllo, perfilem els espais buits que quedin i podem servir per menjar. Si el resulta tés massa gran, es pot talalr en porcions del tamany que ens convingui, i consumim només la part que volgue; la resta, envolcallada en film transparent i al congelador.
Bon profit. Una excel·lent compañía del Foie seria un vi blanc dolç, Jurançon o Sauternes.



Gràcies @xpuig, gràcies xleon.

@jignasib


divendres, 12 de juny de 2015

Hero

Tots recordem o hem sentit a parlar de les pelis de Kung Fu, subgènere popularitzat als anys 60 i 70 i que es nodria de produccions realitzades a Hong Kong. Aquelles lluites impossibles, aquells salts acrobàtics, miraculosos, aquells cops amagats al límit de la resistència, aquells herois invencibles amb els seus punys nus... D’aquí vénen les pelis del Bruce Lee i el seu mite; d’aquí també sorgeixen actors ara reconeguts com Chuck Norris, Steven Seagal, Jean Claude van Damme o Jackie Chan. Sense aquest precedent no parlaríem del Manga, que tot i del Japó, conserva aquest caire “fantàstic/acrobàtic”.

Però, tot i aquest origen de “gènere menor”, “apte només per a consum immediat”, a partir de l’any 2000 van aparèixer unes petites perles que mereixien la catalogació d’ “obres mestres del cinema”.Quan parlem de pel·lícules com “Tigre y Dragón”, “La casa de las dagas voladoras”, “Yip Man” o de “Hero” seria molt injust quedar-nos només amb el clixé d’ “és una peli de kung fu”. Em nego...











Totes elles comparteixen trets diferencials que les fan especials, més enllà de les baralles i les arts marcials. Per exemple, estan farcides d’estrelles: “Tigre y Dragon la va dirigir Ang Lee, que després repetiria triomf amb produccions com “Sentido ysensibilidad”, “El banquete de bodas” o “Comer, beber, amar” totes elles excel·lents i ben allunyades del concepte “kung fu”; l’actriu protagonista de “la casa...”, Zhang Ziyi, reconeguda model arreu del mon, repeteix a “Tigre...” i a “Hero”; “Yip Man” narra la vida del mestre (shifu) de Bruce Lee; i Hero està protagonitzada per Jet Li, un dels grans avui en dia del Wusu i les arts marcials. Els pressupostos milionaris han entrat al gènere, i això també es nota a totes elles; no son produccions menors ni de bon tros.

I el tercer punt a destacar, les lluites; no ens enganyem, leiv motiv d’aquestes pelis, no son baralles de carrer, sinó que són autèntiques coreografies, dansa en estat pur. No em puc estar de recordar la “Dança del ressò” de “La casa...”. No es pot explicar... cal gaudir-la.

Però dediquem unes línies a “Hero”. L’argument és una excusa per encadenar un seguit d’episodis. El guerrer SenseNom ha vençut a tres assassins enemics de l’emperador. Cada episodi relata la lluita i derrota de cada un d’ells. Cada un té el seu llenguatge visual, els seus colors, el seu missatge. Tots ells poesia visual en moviment, dança marcial, ying i yang... El primer combat amb Cel Llarg, filmada en tons grisos, en un entorn que sembla més un escaquer, a ritme de música tradicional; el segon episodi, el prota es troba amb Neu Voladora i Espasa Trencada, antics amants recluits en una escola de cal·ligrafia... tot en tons vermellosos. No sé que és més espectacular, la pluja de fletxes o la classe de cal·ligrafia.... L’encontre amb Espasa Trencada, entre sedes, de tons verdosos; i la versió que en fa el mateix l’emperador, de tons blavosos...






Ja ho veieu... que lluny queden aquelles sessions de cine de tarda al barri, amb una reestrena i una de kung fu... Com ha canviat el cuento. Amb aquestes pelis teniu acció, aventures i poesia tot en un, i per a varies tardes   #deveritat.

Podeu trobar la pel·lícula “Hero” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 26/01/2015


dimarts, 9 de juny de 2015

Àries

Ja hem parlat alguna vegada de tenors i sopranos i de les diferents versions que fan de diferents peces; inclús em comparat alguna cançó de “La flauta màgica” o de “Tosca”. Sigui com sigui és indubtable l’atracció i l’encís que ens causa una bona veu interpretant una peça bellíssima... El moment més esperats de les òperes: les àries .El que al rock és el solo de guitarra, a l’òpera és l’ària... Les comparacions són odioses... però útils.

Com ja dèiem, ja hem pentinat “Der Hölle Rache” per a soprano i “Nessun Dorma” i “Lucevan l’estelle” per a tenor... però no son les úniques àries que arrenquen aplaudiments del públic. Entre els tenors hi ha moments estel·lars com per exemple “Che gelida manina” de l’òpera “La Boheme” de Puccini. La versió del Pavarotti fent de Rodolfo coneixent a la Mimi és memorable. I si escolteu aquesta ària, no pareu el disc; espereu, que just seguit ve “Si, mi chiamano Mimi”, que queda tan embelessada del “noiet” com ell n’havia quedat d’ella, que no es queda enrere. Quin luxe: una ària de tenor i una de soprano seguides. En aquest cas, la versió de la Mireia Freni està a l’alçada de l’anterior. Espereu, espereu, una altra joia: al segon acte, Muzzetta, amiga de Mimi, ens regala una altra ària, el “Vals de Mhttps://www.youtube.com/watch?v=6b7VY52C82kusetta”, exhibició impúdica de la cantant davant d’un examant fent-lo rabiar de gelosia.







Seguim amb més tenors. La versió operística del “Show must go on”, que va cantar el malograt Freddy Mercury... “Vesti la giubba”, de “Il Pagliacci”, de Leoncavallo. Aquest home acaba de descobrir que la dona li fa el salt amb un company del circ, però tot i així.. apali, a enfarinar-se la cara i a sortir a escena. El que deiem, show must go on...


 I parlant de shows: què passa quan arriba el factotum de la ciutat? Ens ho explica, Figaro a “Il barbiere de Sevilla”. Aquí en una versió del baríton John Rawnsley.


Però les dives, les autèntiques dives, son elles. S’han guanyat el títol. I gràcies a peces com “Una voce poco fa”, també d’Il Barbiere de Sevilla”, interpretada per la nostrada Victòria dels Àngels. I què me’n dieu de “O mio babino caro”, de “Gianni Schicchi”, de Puchini; aqui en versió de la també mítica Caballé. O de “Ebben ne andro lontana” de “La Wally”, de Catalani, cantada per la divina Maria Callas. Es que no acabaríem mai... Què tal  “Un bel di vedremo” de “Madama Butterfly, de Puccini, ara amb Kiri te Kanawa a la veu?







Ei, que no totes les òperes son italianes, eh? Ni cal que totes les àries les canti una soprano. Prenem per exemple “Carmen”, de Bizet; no és estrany veure-la interpretada per mezzosopranos, i no queda gens malament, tu. Si no, que me’n dieu de les versions d’Agnes Baltsa? En aquesta òpera hi ha també un parell de tresorets a tenir mapejats al cap: la conegudíssima “Havanera” o “L’amour est un oiseau rebelle”; i “Pres de ramparts de Sevilla”.




Per donar i per vendre. I me’n deixo moltíssimes més... però és tard i vol ploure... eh, i no és pel nivellàs de les cantants, eh?

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 22/01/2015.