diumenge, 26 d’abril de 2015

Les variacions Goldberg


Diu el mite que, cap a mitjans del S.XVIII, el comte de Kaiserling, ambaixador rus a la Cort de Saxònia, passava llargues estades a Leipzig. Amant de la música, tenia un pianista particular, Johan Gottlieb Goldberg. Per encàrrec del comte, el pianista prenia lliçons amb el Chapelmaister de Leipzig, un tal Johan Sebastian Bach. Sembla ser que el comte gaudia de no molt bona salut i passava llargues nits d’insmoni.

A fi i efecte d’alleugerir aquestes llargues hores de vetlla va demanar al mestre Bach que composes alguna peça divertida per a que el seu pianista particular l’amenitzes. I Bach va compondre 30 variacions sobre una ària principal. Amb el temps aquestes variacions es van conèixer com a variacions Goldberg en honor del pianista que les tocava, no del comte que les va encarregar... justícia musical? Del que no se’n sap res és si les vetllades eren amenitzades o el comte aconseguia dormir... Allà cadascú i la seva consciència...


Diu també la llegenda que no se’n podia fer cap gravació en disc d’aquestes variacions per què la durada necessària per a interpretar-les no cabia en les dues cares d’un vinil. Fins que va aparèixer Glenn Gould a un estudi de gravació i va enregistrar les seves Variacions Goldberg, versió 1955. Parlant clar i català, va fotre el turbo i en menys de 40 minuts ja estaven enllaunades.

No sé si la llegenda és certa o no però, si sentiu aquesta versió, veureu que el tempo és realment de vertigen. A veure, diuen que Bach no feia anotacions al tempo al qual s’havien d’interpretar les seves obres, ja ho hem dit alguna altra vegada, i per tant la versió és canònicament més que correcta, però potser si que mareja una mica tanta velocitat... es fa difícil de digerir.
 
I no ho dic jo, que ja veus... va ser el propi Gould que va arribar a aquesta conclusió i, passats uns anys, va decidir gravar unes noves Variacions Goldberg, versió 1981,a un tempo molt més assossegat… Aquí el pianista s’entreté al llarg de quasi 50 minuts per finalitzar la seva feina. Estem parlant de 10 minutets de diferencia, que no sembla res, però que si ‘escolteu, és molt més digestiva,i es pot apreciar més, paladejar molt més els matisos de l’obra de Bach. Les síncopes, els contrapunts, les harmonies, les persecucions de les melodies… Si n’hagués d’escollir una, em quedaria amb aquesta versió.
Ara, que per versions originals, no és gens menyspreable, canviant totalment de registre, la que ens va oferir Jaques Lousiser, amb les seves Variacions Goldberg a ritme de Jazz.  Quelle delicatesse! La música de jazz és molt swingable, i aquí Loussier en fa una demostració magistral.

A tall d’anècdota: heu vist “Bicicleta, cullera, poma”, la pel·lícula que il·lustra el principi del procés degeneratiu de l’Alzheimer que pateix Pasqual Maragall? Hi ha una escena en que el propi MHP Maragall fa escoltar a l’entrevistador un disc, i en comencen a sonar els primers compassos. Corresponen precisament a aquesta versió de les Variacions. Tot seguit passen a parlar amb la Diana Garrigosa, la seva dona... Explica que, segons el metges, el sentit per la música és el darrer que un malalt d’Alzheimer perd. I Diana conclou:”Això em tranquil·litza, perquè ara sé que el meu marit morirà feliç”.     =8_-)    #nocalenméscomentaris

Cadascuna, en el seu estil, son tres versions impressionants d’una mateixa obra mestra. Bé per el compositor, bé pels intèrprets.

Podeu escoltar a spotify les Variacions versió 1955, les de la versió 1981 i les de Jaques Loussier.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 09/01/2015



divendres, 24 d’abril de 2015

La Ilíada i l’Odissea

De petit em pensava que un mitòman era algú que li agradava molt la mitologia. I un mitòman clàssic, era el que adorava la mitologia clàssica, grega i romana... Santa inocència. Fos com fos, jo volia ser un gran mitòman, i com a tal, m’havia de documentar. Més tard vaig saber la veritat, i que ser un mitòman no tenia res a veure amb llegir llibres de mitologia; però ja era massa tard, i ... tot això que he après, tu!

“Los más bellas leyendas de la antigüedad clásica” de Gustav Schaw, o “Los griegos” d’Assimov, entre d’altres perles, em van descobrir qui eren Zeus el Tonant; Pal·les Atenea, la dels ulls d’òliva; Heracles i les seves 12 proves heroiques; Orfeo incapaç d’arrencar la seva estimada Eurídice de les urpes d’Hades; Edip, Antígona i els seus complexes; Jasó i els Argonautes; Aquil·les, heroi de la conquesta de Troia, la indomable; Odisseu, el savi i enginyós, en etern retorn a Ítaca; ... aquestes i moltes més històries que formaven la galàxia de divinitats i herois del mon clàssic. Havia arribat l’hora d’enfrontar-me als clàssics d’Homer, La Ilíada i l’Odissea, i veure de primera ma, com es relacionaven els Déus i els homes. No us penseu que persegueixi desgranar els orígens d’Homer, les fonts literàries, o esbrinar si eren autènticament d’un autor o un recull de diversos rapsodes... Parlo d’un adolescent fascinat pel tema i com el va impactar...

Primer de tot, la Ilíada es va escriure fa quasi tres mil anys, i al text es nota... és primitiu, directe, com una batalla. Que de fet és el que descriu. Em va fer molta gràcia que les descripcions estaven amanides amb la genealogia dels actors: el guerrer X, fill de Y, net de Z, vencedor en combat a XX, fill d’YY... i així tot el llibre. Segon, sort que m’havia empapat abans de la història, per què si ens atenem només a la font, no t’enteres de res: la quantitat ingent de Deus que campen per la Terra, els parentius, amistançades i enemistats,... o et fan abans un plànol o acabes perdut. Vaja... “només per a iniciats”. Tercer, dels 10 anys que va durar el setge, el llibre només cobreix un parell de mesos de l’últim any: des del pique d’Aquiles amb Agamennon per un“deixa aquesta esclava que me la quedo jo”, fins a que el Rei Príam de Troia suplica... implora al guerrer mirmidó que li retorni el cos del seu fill Héctor, vençut en combat singular a mans del venjatiu Aquil·les. Ni el judici de Pàris, ni el rapte de la bella Hèlena, ni la conquesta de l’orgullosa Troia gràcies a l’ardid d’Ulisses i el seu famós cavall de pega es mencionen al llibre... ja et dic jo que si no t’expliquen res abans no t’enteres... Per últim, el paper dels Déus. No son ni millors ni pitjors que els humans. Tenen les mateixes virtuts i defectes, però són més poderosos. I això és així, i els humans a mirar-s’ho; i a patir per què, total, som marionetes a les seves mans i del destí. Com diu l’Orquestra Plateria “si naciste pa martillo, del cielo te caen los clavos”.

L’Odissea, en canvi, és diferent. No és tant una saga d’herois; s’assembla més a un llibre d’aventures on es descriuen les peripècies d’Ulisses per tornar a Ítaca, casa seva, i com va poder recuperar el tron, l’esposa i el fill amenaçats per els pretendents de Penèlope, que després de 20 anys d’absència del patriarca, ja creuen que és temps de pensar en noves núpcies... 20 anys fora de casa... #sensecomentaris. Més entretingut i amè de lectura; menys primitiu; amb més detalls (de fet l’anèctdota del cavall i la fí de Troia s’expliquen, com qui no vol la cosa al principi d’aquest llibre). Vaja, si hagués de fer una peli, sens dubte aniria d’Odisseu més que del setge de l’altiva Ilion...

Ah, si...Me n’oblidava... Per al mon actual, una odissea és el conjunt de peripècies que hom ha patit per aconseguir un destí o un objectiu, en honor del nostre protagonista, Ulisses, o Odisseu per als amics. Nom que li van posar els seus pares en honor de l’avi que, seguint el costum de l’època, a l’assabentar-se del naixement del seu net i hereu, va anar a visitar-lo; com el seu trajecte va estar ple de peripècies i dificultats, el nom escollit pel ganàpia va ser Odisseu, del grec Odissàmenos, peripècies durant un viatge. ... Roda el mon i torna al Born que deia el poeta. Això sí, ara no em queda clar, què va ser primer? l’ou o la gallina?


Podeu trobar “La Ilíada” i “La Odissea” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 23/12/2014.


Denise te llama

Una peli independent. De Verdi. Versió Original. Què, promet, eh? “Denise te llama” és una peli dirigida, l’any 1995 per Hal Salwen, de les que vas a veure al Verdi amb la penyita, i en surts amb la sensació de que has vist una molt bona peli. Si ens posem seriosos hauríem de dir que és una sàtira del mon actual, hiperconnectat tecnològicament, però que no garanteix una bona qualitat del contacte humà; que, de fet ens deshumanitza, ens allunya.

Ara que ja ho hem dit de forma seriosa, podem passar a un pla més pragmàtic i dir que la pel·lícula va d’un grup d’amics que es passen tota l’estona trucant-se per telèfon, però que no tenen temps de veure’s ni un minut en persona. El que avui en dia direm que no es desvirtuaitzen ni a l a de tres. Eh,i que estem parlant dels anys noranta... ni smartphones, ni whatsapps, ni facebooks ni twitters. Trucada de veu, com en els vells temps. Això si, des del mòbil!



I quan dic que només es truquen, i aquí està la gràcia de la peli, és que no hi ha ni una sola i miserable escena en que hi hagi dos actors compartint el mateix plànol! Tot, absolutament tot, passa a través del mòbil. I per tot, vull dir tot: des de converses intranscendents, a converses serioses; a intents de tancar a una cita de forma infructuosa; a sexe per telèfon. Ja us ho dic jo, tot!

No m’atreviria dir que és una comèdia, perquè al llarg del metratge el realitzador s’atreveix a tocar tots els registres. Des de la comèdia, amb converses hilarants; al melodrama de converses més doloroses; el romanticisme del coqueteig (i com ja he dit, sexe inclòs) per telèfon; crítica social, on els valors i la projecció professional passen per davant l’amistat i el contacte personal; més crítica social, quan alguns personatges aconsegueixen quedar, però a l’últim moment es ragen, literalment, els fa por la presència física de l’altre davant la zona de confort que atorga el telèfon; i finalment, també hi cap el drama, la mort. Si també. Parlar per telèfon pot matar; sentir la mort per telèfon pot traumatitzar; compartir el dol per telèfon pot reconfortar. Ja veieu, el que pot donar de si un aparatet com aquest.

Per acabar, sorprenent que una peli, objectivament bona, guanyadora d’alguns premis (entre ells a Cannes, poca broma) no hagi transcendit i no es pugui trobar fàcilment... Suposo que la qualitat no va sempre acompanyada de la justícia de ser reconegut per tothom... Sigui com sigui, aquí us la deixo. Si la trobeu, pilleu-la. Val la pena.

@jignasib


Team America

Qui de petit no havia vist els “Thunderbirds?... Be… vaja… si.. bastants suposo… #viejunismo. És igual, ara no és el cas. Sigui com sigui, tinguem en compte que l’animació no ha estat sempre digital. Durant molt de temps la imaginació havia de complementar els esforços dels animadors. Eren temsp de les marionetes de vares, com les de l’Herta Frankel i la seva gosseta Marilín; els Teleñecos/Muppets de Jim Henson i la seva granota Gustavo/Kermitt o la inoblidable Peggy; … i els futuristes Thunderbirds de Gerry Anderson.  Si voleu pioners de la fantasia i la ciència ficció, no cal que aneu més lluny…


Què passa, però, quan uns gamberros com en Trey Parker, en Matt Stone i el Pam Brady, que no en tenen prou amb destrossar l’imaginari infantil dels dibuixos animats amb una sèrie com South Park, decideixen entrar al mon de l’animació al cine? I recorden una sèrie de quan eren petits com Thunderbirds? Doncs que la peten amb “Team America, la Policia del Mon”.


Dues paraules per definir-la? Doncs, la primera, com els autors: gamberra! La segona, #perpartir-seelpitderiure!! Pel·lícula àcida, cínica, supercriticona i divertidíssima, carregada d’estereotips que és el que la fa tan hilarant. Però, de què va?



El Team Amèrica son un grup antiterrorista paramilitar, autoanomenat “La Policia del Mon”, clara crítica a la política policial i intervencionista dels USA amb la resta dels conflictes al mon. Els estereotips van que volen. Els terroristes son islàmics, es clar, i se’ls reconeix, davant l’atenta mirada del grup d’elit pels seus turbants i les barbes que llueixen. Si porten un Kalashnikov, o un llença míssils, no només son terroristes, sinó què probablement estan a punt de perpetrar un acte malèfic. Cal intervenir, i si la intervenció té danys col·laterals com la mort de civils innocents o la destrucció de la Torre Eiffel.. joder, la lluita contra el mal mai em dit que sigui fàcil!!!

Per cobrir una tràgica baixa, es contracta a un actor per al team. Qui millor per actuar com a terrorista i infiltrar-se entre les línies enemigues. Allà la trama es complica: darrera els islamistes hi ha el mateix Kim Jong-li com a dolent dolentíssim, i l’Associació d’Actors de Cinema, actors de Hollywood liberals enganyats pel norcoreà, col·laboren amb una organització terrorista pensant que ajuden al mon...

Intriga, misteri, violència, tensió... sexe... (eing? Si, si, el que sentiu... molt dur el sexe entre ninots de fusta... una experiència...). Aquí no se’n salva ni l’apuntador. Tothom rep... però amb molta gràcia.

Podeu trobar la banda sonora i la pel·lícula “Team America” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 16/12/2014.


Va de tenors...

“Io no é amato mai tanto... LA VITA!!!”... Cavaradosi esperant pveure per darrera vegada a la seva estimada. Tosca, Puccini

...de tres tenors, que no “Els Tres Tenors”. Avui insisteixo en el tema de les versions. Aquesta vegada per posar el debat sobre la taula de "qui és el millor?". Anem a pams... Què vol dir amb ser el millor. Això és com fer entrevistes de feina... No ets dolent, és que el teu perfil no encaixa amb el candidat que busquem...

Vaja, que va de qualitats i perfils, el tema. Prenem per exemple a Luciano Pavarotti (Tutto pels amics). És indubtable i inqüestionable la qualitat i potència de la seva veu. Si ens obliguéssin a decidir "un millor" seria un seriós candidat. I per a exemple, podem sentir una peça com "Nessun dorma" de Turandot, de Puccini. El protagonista canta triomfador; la princesa no endevinarà el seu nom. És una victòria, aparteu-vos que aquí estic jo, "mes xulo que un vuit". Aquí cal un veuot que tomba d'esquena, i Pavarotti el té, es passeja per l'escenari, triomfador.



Què passa, però, quan l'ària necessita expressar altres sentiments més recollits? Per exemple, "Lucevan l'estelle" de Tosca, també òpera de Puccini. El sol està a punt de sortir al Castell de Sant'Angelo, on està pres Mario Cavaradosi, el prota, pintor de professió, lliberal per devoció, i a punt de ser afusellat (recordeu aquest petit detall) esperant a la seva estimada, Tosca, desitjant una última oportunitat de tenir-la entre els seus braços (o dolci baccio , languide carenze). I canta... I pateix... I el cantant ens ha de transmetre aquest patiment, aquest adéu a la vida, desgarrat. Com ho fa Pavarotti? Amb potència! Com un campeón! Que passi el pelotó d'afusellament, que me'l menjo!!! ... Doncs no... Jo crec que no.



Busquem un altre tenor, més nostrat i amb un punt menys ambiciós però potser més adequat al clima que requereix l'obra. Josep Carreras transmet millor aquest patiment. Potser massa... Ai que no hi arriba! Potser no cal patir tant. Ni ell, ni nosaltres.



A mi, la versió que més m'agrada, perquè té aquell punt just de patiment, però pel que sent Cavaradossi,no pel que li costa al tenor, és la del Jaume Aragall. Equilibrada. Emotiva. De llagrimeta. I també nostrada. A mi m'agrada. Espero que a vosaltres també. ... algú té un clínex?   =8_-)


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 11/12/2014.


Macarrons que tarden

Aquesta recepta me la va passar la meva cunyada. Si se servís en un restaurant podrien ser els macarrons de la tieta Rosalia, o de l’àvia Rosa. Si no tenen un nom i un parentiu no val la pena que estiguin en un restaurant.

Però a casa, per diferenciar-los dels macarrons bullits amb sofregit del super, els diuen els macarrons que tarden, per què tarden molt en fer-se... lògic, no?

Ingredients per a una família:
·         500 g de macarrons
o    Personalment m’agraden els grans i ratllats (penne rigatte o rigattone en diuen els italians)
o    Si voleu quedar com a senyors, marca Barilla
o    Si voleu quedar com a reis, Garofallo.
·         500 g de carn picada, meitat vedella, meitat porc
o    Si no en teniu, amb un bon pernil (150 o 200 g n’hi h a prou) tallat a dauets o a encenalls també queda be.
·         1 ceba
·         Oli d’Oliva
·         Herbes:
o    El chimichurri és el que queda millor, però orenga o herbes provençals també queden be.
·         200 ml sofregit de tomàquet
·         400 ml de beixamel
·         200 gr de formatge ratllat per gratinar
o    Va a gustos, pot ser una barreja de formatges per fondre o gratinar, parmesà
o    A mi personalment m’agrada barrejar a parts iguals emmental i gruyère.

Primer cal sofregir la ceba picada en oli. Un cop està daurada, afegim la carn. Que no es vegi crua però no ens passem amb la cocció, ja que estarà estona en calent i li queda una bona tungada al forn. Un cop veiem que la carn ja no està rosada, li afegim les herbes per saçonar. Jo no soc molt de posar sal i pebre; crec que amb les herbes n’hi ha prou, però si us va el salat, endavant, rectifiqueu de sal; i de pebre si us agrada.
 

Baixem la temperatura a un mínim raonable; és qüestió de mantenir la temperatura, no de coure més. Afegim el sofregit. Jo afegeixo una mica del formatge ratllat i de la beixamel (una quarta part del reservat, aprox.) per afegir cremositat a la barreja.




Un cop feta la barreja, mantenint-la calenta, passem a fer la pasta. Al dente, per suposat (mirar les indicacions al paquet de pasta, però compteu entre 10 i 12 minuts). Un cop feta i escorreguda afegiu-la a la cassola de la carn amb la ceba i el tomàquet. Barrejar per que quedi tot homogeni.

Escalfar el forn a 220º. Poseu un llit de beixamel sobre una safata gran de pirex, on afegireu tot seguit els macarrons. Un cop fet, acabeu de posar-hi per sobra la resta de
la beixamel i el formatge ratllat. Posar al forn ben be ½ hora, fins que el formatge estigui ben fos. Després amb 5 minuts de gratin, que el formatge es  torri una mica ja estarà llest per servir. Deixeu reposar una mica per a que no cremin al menjar-los...

Bon profit.

@jignasib


Afrodita

Tal i com reconeix la pròpia autora d’aquest llibre, Isabel Allende, el va escriure just després de Paula. Si l’objectiu d’aquest segon era volcar sobre el paper l’ira, la tristesa i la frustació que la injusta mort de la seva filla, víctima d’una malaltia a una edat que no mereixia (si és que algú s’ho mereix), l’objectiu del primer era recuperar l’alegria. Tots dos van ser útils, responien a un moment vital. Això ho reconeix, i així ens ho creiem.

Afrodita, a més del que ja hem dit, és un llibre de cuina. Ves per on, l’Isabel vol recuperar l’alegria fent un llibre de cuina... I és nota que és així, per què a diferència d’altres llibre ‘solament de cuina’ aquest està plagat de vida, d’experiències, d’alegria. Abans d’entrar a explicar-nos les receptes que ha recopilat, podem gaudir del que l’autora considera la motivació d’un bon àpat, que és el preludi d’altres plaers. A veure, no ens enganyem, per què us penseu que el llibre es diu Afrodita, i no Gargantua i Pantagruel, Dionísos, o ves a saber quin altre tragaldabas que preferiu recordar...

Aquest preludi gastronòmic ens explica aventures, algunes pròpies i d’altres alienes, que han començat amb un àpat, i han acabat ... bé, deixem-ho que han acabat bé... =8-)  També serveixen aquestes aventures per desgranar-nos el concepte de diversió, gastronòmica, alliberada, en tots els sentits, i edonista que l’autora ha anat madurant al llarg de la seva vida. I recordem, no és un manual de vida o un guió a seguir a mode d’exemple. És una catarsi personal, és un recuperar l’alegria de viure. No ens vol convèncer, senzillament ens explica en veu alta a on ha arribat, perquè i per què li agrada haver-hi arribat. I val a dir que ho f a amb molta gràcia. Alguns dels relats son certament hilarants, no tant pel que passa sinó per com ho explica...

En quant a les receptes, no creieu que son cuina de supervivència. Son plats elaborats, i la manera de descriure’ls sembla més important que no pas els ingredients o les quantitats a utilitzar. Al final, el que més es valora no és tant el plat, sinó el per què li agrada o quins records li evoquen. I val a dir que moltes de les receptes són de cuina tradicional, heretades de la família; vaja, oblideu-vos d ela nouvelle cuisine, de Paul Bocusse i plats buits... El plaer aquí va a quilos... mai més ben dit.

Tot plegat un gran exercici d’optimisme, apte per els contents de cor i recomanable pels que volen recuperar l’alegria del dia a dia, sense res més transcendent que els ocupi... bon profit.


Podeu trobar “Afrodita” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 09/12/2014.

PD,. si us agrada la cuina, aniré penjant de tant en tant alguna recepta de la iaia, o del parent que calgui per que no es perdin a l'oblit...


El Ansia

'Would you want to live for ever if you were an addict?' Myriam pregunta a Sarah…

Una de vampirs. El gènere promet: misteri, terror, seducció… la fórmula , de fet, per a qualsevol pel·lícula promet. Afegeix un director amb un sentit de l’estètica molt captivadora, que enganxa, com és el cas de Tony Scott, germà del famosíssim Ridley Scott (i, desenganyem-nos, aquest gust per l’estètica és sospitosament familiar), actorassos de primera línea, com Catherine Deneuve i Susan Sarandon, guapíssimes i seductores com poques, i un camaleònic David Bowie, en un paper més que convincent, i la peli ha de ser bona per nassos. I ho és... encara que la crítica i el públic no en van fer una bona acollida al principi.



Tot i que el tema és clàssic, el tractament no ho és. D’entrada parlem d’una vampiressa i dels seus minions. Ella, Myriam (Catherine Deneuve, majestuosa, i vestida d’Yves Saint-Laurent, per suposat), té el dò de la vida eterna i l’eterna joventut gràcies a què viu de la sang de les seves víctimes; dò que pot transmetre als seus companys... als seus amants. Però només en part. Aquells a qui ella contamina per al seu plaer particular poden gaudir de la vida eterna si sacien l’ànsia que els produeix el desig de sang. Capteu el detall?... la vida eterna... passats uns anys... dos –cents, tres cents... el declivi no es pot aturar. L’eterna joventut és exclusiva de Miriam. El seu darrer capritx, John (David Bowie, perfecte com l’amant abandonat a la seva sort), ja està de capa caiguda. Ell vol aferrar-se als últims moments amb Myriam, i ella... s’avorreix... Vol noves sensacions, nova sang... mai més ben dit. I creu que la Sarah (Susan Sarandon, excel·lent noia innocent però no tonta) sembla que en pot ser la nova font... De sang i de sensacions...

Inoblidable, per suggerent, l’escena de seducció entre la vampiressa i la nova víctima a ritme del “Duet de les flors” de Lakme...Angoixadora la desesperació de l’antic amant en declivi... decrèpit, aferrant-se a la darrera oportunitat de seguir sent algú significant a la vida de la seva Senyora... També memorable l’escena de la classe de violoncel. El vell professor, envellint davant les càmeres, sadolla la seva ànsia amb el seu jovenet alumne... Son vampirs: no hi ha ètica...



A l’escenografia curosa, amb els seus tuls i passadissos interminables, l’acompanya una banda sonora sublim. A més de Delibes (Duet de les flors), partites de Bach, trios i sonates de Piano de Schubert, afegim registres com Iggy Pop o Bauhaus (excel·lent inici de peli acompanyat pel seu ritme caòtic)... No ens podem queixar. A vegades sembla un videoclip, però tot amb molt bon gust...

Podeu trobar la banda sonora i la pel·lícula “El ansia” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 04/12/2014.


Inversions; Scott Kim






Què és una inversió? Us donaré una pista.. Alguns li diuen ambigrames... Si? Si no ho heu pillat, mireu la imatge que inicia el post... Ara? Exactament! Una inversió o un ambigrama és la imatge d’un text simètrica, de manera que si la gires, la inverteixes o li fas alguna marranada que altra, segueix tenint sentit i és igualment llegible o intel·ligible. Mira... cadascú s’entreté com Déu li dona a entendre... ara no ens ficarem en aquests terrenys pantanosos...

Recordeu la pel·lícula “Angeles y Demonios”? O millor, el llibre de Dan Brown en el qual es basa la peli? Tota la trama gira al voltant dels actes que a Roma duen a terme els Iluminati, suposada antiga societat secreta que reviu a l’actualitat i que es dedica a signar els seus atemptats amb uns símbols rarets.

Aquests símbols son ambigrames, i representen els quatre elements, terra, mar, aire i foc. Si els gireu 180, veieu que se segueixen llegint igual. Ara, la trama del llibre i de com acaba no ve al cas... potser en parlem un altre dia. La qüestió és que fa gràcia que quatre dibuixets ens acompanyin i participin al llarg de tota la narració.

El mateix Dan Brown reconeix que els dibuixos de l’autor, John Langdon, el van subjugar i inclús inspirar per escriure el llibre, de manera que no va poder més que demanar-li els ambigrames que il·lustren el post: el dels Iluminati, els dels quatre elements, i una última perla, la combinació dels quatre símbols, que a mesura que gira, segueix sent llegible. Diuen alguners fonts, que el propi nom del protagonista del llibre, Robert Langdon és un homenatge al dissenyador.




La veritat és que és un autèntic exercici de geometria creativa... perdoneu-me l’invent. Les primeres inversions que vaig veure jo, però, van ser, fa una pila d’anys... #viejunismo, a la revista Scientific American, de la ma de Martin Gardner, de qui ja n’hem parlat en alguna que altra ocasió... (Alícia Anotada, GEB, Aha!,  ...). Un dels seus coneguts articles de la secció “Juegos Matemáticos” de la revista el va dedicar a Scott Kim, antic amic de l’escriptor; des d’aleshores no n’ha parat de publicar a diferents publicacions.


Tot i que Dan Brown s’esmerça en etiquetar John Langdon en el millor fent ambigrames, a mi, digues per fidelitat històrica, digues per snobisme, segueixo preferint a l’original Scott Kim. 


Inoblidables els ambigrames dedicats a Bach, en honor als seus cànons, que el van acompanyar en la seva carrera d’estudiant de piano; o una simetria especular, per a ser més original, reflectint la paraula Fantasy.

Que gaudiu de les inversions... i no us maregeu. 

@jignasib


dimarts, 21 d’abril de 2015

Made in Japan

Qui d’adolescent no ha tingut un disc fetitxe, els ídols de la rebeldia, el mirall a imitar... be, potser no cal exagerar, però un disc favorit si... En el meu cas era un de melenuts, “Made in Japan” de Deep Purple. Si senyors, a mi de jove m’agradava el Heavy. Tots tenim un passat...

El disc és un doble en directe, gravat durant els concerts que el grup va fer a Tokio i Osaka l’estiu del 72. D’aqui ve el nom... La formació, la més reconeguda del grup: Ian Gillan, famós per la seva interpretació de Jesus Christ Superstar a Londres; Ritchie Blackmore, de negre, com sempre i trencant guitarres Fender Stratocaster pels escenaris; John Lord, aristocràtic, acaronant el seu orgue Harmon; Roger Glover, barret al cap, portant el ritme al baix; i Ian Pace,a la bateria. I aquí comença el mite.

És un disc en directe, això vol dir que estem vivint l’actuació; res d’estudi, res de gravacions, res de repetir fins que el productor diu “és bona”; res de retocs. Sense trampa ni cartró. La veu del cantant, la interpretació dels músics i el caliu del públic! Ni més ni menys. Una hora i mitja de contacte amb els ídols! Una vintena de cançons... oh wait! Quantes cançons? SET! Senyors, SET cançons per omplir un doble LP en directe!! Això és dues cançons per cara menys la darrera cara que en té una! Una cançó de 20 minuts!!! Enteneu per què un chavalín de 15 anys flipava amb aquest disc?

Comença, “Highway Star”, a un ritme trepidant, amb uns sols de teclat i guitarra memorables, vertiginosos... .”Child in Time”; una balada? Ho sembla, però poc a poc va accelerant, com un Ferrari, fins al clímax! I de nou, la calma... torna la quietud. Això és una muntanya russa. I només anem per la primera cara.





Girem el disc: “Smoke on the Water”. Un mite... que dic un mite, un Himne d’una generació. Seguim amb “The Mule”, més que una cançó, una excusa pel lluïment d’Ian Pace, el bateria. Un solo de quasi deu minuts... És que cada cançó té una perla! Ja hem pentinat el primer LP.





Anem a per l’altra. “Strange Kind of Woman”, el més semblant a un blues. No ho és, ma si non é vero, é ben trobatto. Al final, un diàleg entre Ritchi Blackmore, a la guitarra i Ian Guillan a la v... cridant... Un imitant l’altre per torns, fins que el vocalista pega un hipogritouracanado que deixa muda a l‘audiència... 15 segons exhalant aire i perforant tímpans. Seguim amb les sorpreses. Ara toca “Lazy”, la més cachondilIa de les cançons, un divertimento, amb intervencions del cantant a l’harmònica i a les congues, que quan cal també sap tocar...





I per acabar, a la darrera cara, una sola cançó, el paroxisme, “Space Trucking”, arrenca canyera, amb ritmes endiablats a la bateria, fotent la canya final, i acabant, després de més de 15’ de jam session entre els músics... El mite està servit.





Ah, si me n’oblidava. Per les nostres contrades, com si amb el mite no n’hi hagués prou, s’hi afegia l’anècdota: la portada no es va publicar en negre sinó en daurat, poques còpies hi havia... i valorades pels col·leccionistes val a dir...



Podeu escoltar “Made in Japan” a la xarxa de biblioteques o a spotify.


@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 03/12/2014.

dijous, 2 d’abril de 2015

El Pèndol de Focault

Sempre que parlo de “El pèndol de Foucault” ens dividim en dos grups... Els que el troben pesat i no el poden acabar, i a mi que em va encantar! #digue’mestrany.

Sent honests, “El pèndol...” és un llibre tant bo, objectivament parlant, com el famosíssim “El nom de la Rosa”. Igual de ben documentat i igual de meticulós alhora de fer les descripcions i les converses entre els personatges, amb el seu metratge calculadíssim. Diuen les males llengües que quan dos personatges tenen una conversa mentre caminen, la distància recorreguda és l’adequada pel temps que porten xerrant. Vaja, que si caminen del cenacle a la biblioteca, el temps que triguen és el temps que dura la conversa. Es nota, essencialment, que l’autor, Umberto Eco, és, amb majúscules, un home culte.

Aquesta meticulositat és el que fa que siguin llibres molt ‘pel·liculables’. La diferència és que així com la temàtica de “El nom de la rosa” la fa fàcilment adaptable al llenguatge cinematogràfic, inclús atractiva per l’audiència, “El pèndol ...” es fa més ferragosa. El mon esotèric i hermètic que empapa aquest segon en faria una pel·lícula de difícil digestió.

Ara be, aquells que els apassioni aquesta temàtica, s’ho passen d’allò més bé amb la seva lectura. La trama parteix de dos amics que treballen en una editorial de temes esotèrics i, per tant, coneixedors d’aquests temes; comencen a discutir sobre si aquestes creences sorgeixen de la suma de credos dels seguidors o son creades per algun il·luminat amb fortuna i carisma per arreplegar acòlits. I quin millor mètode per descobrir-ho que inventar-se una ordre hermètica? I documentar-la per a fer-la creïble? L’exercici és divertit... fins que algú se’ls pren seriosament. I en vol saber més. I vol que els protagonistes li expliquin com saben totes aquestes veritats!!! Acaba la conspiració i comença la conspiranoia. Magistralment explicada per la desbordadora cultura i verborrea d’Umbero Eco.

Amb aquesta excusa acabem coneixent: la història dels templers i els hospitalers des de la seva fundació a les creuades, en terres infidels de la Palestina ocupada pels turcs, fins a la caiguda en desgràcia dels primers i l’herència a l’illa de Malta dels segons; els Rosa-creus i el seu fundador Christian Rosenkreuz; Aleister Crowley i l’ordre hermètica del Golden Dawn; la infinitud d’ordres satàniques i satanistes que plaguen la terra; el coneixement hermètic; la kàbala; ... la llista és infinita.

En definitiva, mai més ben dit, una obra de culte... si t’agrada el tema, es clar. Si no, es fa llarga, molt llarga... eterna... com un càstig infernal...

Podeu trobar “El pèndol de Focault” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 02/12/2014.

Les animacions de Bruno Bozzetto

Bruno Bozzeto és un animador italià que es va fer famós  cap els anys 60 amb el seu personatge Sr. Rossi, petit personatge a qui li passen milers d’aventures, primer en curtmetratge, tot i que després se’n va arribar a fer pelis més llargues.

El Sr. Rossi volia significar un homenatge en clau d’humor, però no per això mancat de molta tendresa, de l’italià dels anys 60: personatge que es veu immers en una recuperació econòmica prometedora, però que no sap si això el fa més feliç o menys del que era. Va a la platja per primer cop, fa viatgets de vacances cada anyet, es compra un cotxe... Imperdibles les bandes sonores de cada un d’aquests curtmetratges, part a qui l’autor conferia molta importància, ja que el llenguatge no és en absolut verbal, i es manté més proper al mim, si el terme pot aplicar-se als dibuixos...






El primer llargmetratge de Bozzetto, de l’any 1965, va ser una parodia de “western”, un Far West molt a la spaghetti western: “West & Soda”. EL guió, un #topicazo, un estrany, Johny, arriba a un poblatxo, on coneix una noia, guapíssima, la Clementina. La damisel·la té problemes, per què el cacic del poble vol comprar-li el seu ranchito; i a partir d’aqui, anar-la liant...



Tot plegat, una molt bona estona de western. Tot i així, el mètode preferit de l’autor per expressar-se  era el curtmetratge. Inoblidables els minifilms ‘vistos des d’adalt’. Si, si, com llegiu; hi ha una sèrie d’aventuretes on l’acció se segueix des de dalt, i per tant els protas son puntets (el cap) que es belluguen per l’escenari. N’hi ha bastants que es basen en comparar coses: Homes i dones, si i no; italià i Europa;









Especialment divertit és l’episodi en el que Bozzetto ens explica una tarda d’horror d’una parelleta... Tot vist des d’adalt!!! Quin fart de riure...



Molts d’aquests curts son animacions flash, per tant, no orientades a ser vistes als cines o a la tele, sinó directament a Internet. En aquesta categoria podríem destacar curts com Life, Adam, (tot molt històric, com podeu veure), o els episodis protagonitzats per un personatget fet de pals, l’Otto, especialment, el dedicat als esports, Olympics.








Podeu trobar molts continguts de Bruno Bozzetto al canal de you tube o a la seva plana de curts animats.

@jignasib