divendres, 27 de febrer de 2015

Silent vor bach - El silenci abans de Bach


Qui esperi, al veure “El silenci abans de Bach“, una pel·lícula “convencional” quedarà profundament decebut. Els conceptes clàssics de guió, història, interpretació, ambientació... queden amples en aquesta producció. Pere Portabella, a més de l’amfitrió dels famosos suquets de peix estiuencs a Palau Sator, és l’exemple típic del que als anys 60 se’n deia “cine de arte y ensayo”, aquelles pel·lícules que ningú dubtava de catalogar del setè art, i qui a tothom que es preués de culte li agradaven moltíssim tot i que es feien realment difícils d’explicar en una conversa a l’amor d’una copa de vi...  



De què va, doncs, “El Silenci abans de Bach”? Doncs si, és difícil de dir. Com deia l’ínclit Andreu Buenafuente, és com lligar amb estrangeres; és qüestió de tenir sensacions, no d’entendre-les... A molt grans trets podríem dir que la figura de Johan Sebastian Bach és l’excusa per tenir sensacions al voltant del seu mon i de la seva música, sense una connexió aparent; ni tan sols una intenció que hi hagi aquest lligam.

Les escenes es van succeint, totes amb alguna relació directa o indirecta amb Bach, però no necessàriament entre elles. Per exemple, la pel·lícula comença amb una pianola robotitzada ballant al ritmede l’Ària i la primera variació Goldberg ; tot seguit, durant una bona estona, un home cec, acompanyat del seu gos pigall, destina part del metratge a afinar un piano; passem a un bar de carretera, on dos camioners es planyen de la rutina de la vida del camioner i com fan per vèncer-la, amb un llenguatge més propi de doctorants de la Sorbona. Un d’ells, per il·lustrar-nos, explica que amb els seus germans formen un quartet d’instruments de vent, on ell toca el fagot (memorable l’escena de l’hotel de carretera on ell assaja, com qui no té un altre hobby, amb el seu instrument); entranyable també la interpretació que fa l’altre camioner de la variació nº 2 per a clave, interpretada  a l’armònica, tot alleugerint la monotonia de les llargues carreteres alemanyes. A aquestes escenes s’intercalen fragments teatralitzats de la vida de Bach, com quan alliçona al seu fill Christophe-Friedrich de com tocar pròpiament el preludi en Do per a clave; o de com Felix Mendelssohn descobreix un carnisser que envolcallava la compra amb partitures originals d’un tal J.S. Bach, gràcies al qual descobriment avui en dia podem gaudir de la “Passió segons Mateu”.





Ara be, a mi, l’escena que més em subjuga és la del metro, la línia 9 just abans que la inauguressin, per a ser més concrets, plena a vessar de joves violoncellistes tocant plegats el preludi de la suite nº 1 per  cello sol, en un travelling cap enrere (es diu així?) on van apareixen un rera l’altre tots els músics fins que arriben a l’estació i d’un en un, ordenadament, abandonen el vagó i surten de l’estació, cello en ma... De llagrimeta,    =8_-)    val a dir...



Tot plegat, un poema visual i musical, per a amants de les imatges poètiques, de les històries pel plaer de les històries, i dels fans de la música de Bach (especialment). Abstenir-vos control freaks que necessiten un guió amb principi, desenvolupament i desenllaç comme il faut.  

Podeu trobar la pel·lícula “Der stille vor Bach” a youtube i a la xarxa de biblioteques.




@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 17/11/2014

Les Croades vistes per els àrabs

“En este mundo traidor, nada es verdad ni mentira, todo es según el color del cristal con que se mira” Ramon de Campoamor

Qui, des de petit, no ha sentit històries de les Creuades? De la reconquesta de Terra Santa en mans dels infidels; dels Franks a Outremer; de les botigues d’Ultramarins; Ricard Cor de Lleó; els Templers i els Hospitalers; Sant Joan d’Acre; la Vera Croce; el Temple de Salomó,... Però, aquesta és la visió cristiana... què hi ha a l’altre costat? Què en sabem? Saladí, el Vell de la Muntanya i la secta dels Assassins, ... alguna cosa més?

Tot i que la cita inicial no pinta res amb la història, si que en reflecteix l’esperit que la inspira. Amin Maalouf, periodista libanès i coneixedor alhora que difusor del mon i la cultura àrabs, ens explica com van viure el fet de les croades els altres, els àrabs. Així doncs, estrictament parlant, les croades, des del punt de vista dels àrabs... com que no van existir! M’explico. El mon àrab, en aquell temps, era una autèntica olla de grills, una font de conflictes i interessos confrontats. A més de les eternes lluites entre diferents faccions islàmiques com els  xiites i sunnites, cal afegir els confrontaments entre els sultanats aràbigs en  front de l’intent de domini del turcs, dels kurds i dels mogols.  I per que no hi havia més pobles per allà... fins que van arribar els francesos, els francs; els frannys, vaja . Per als àrabs, totes les croades es resumien en la interferència -a vegades molesta, a vegades útil- d’uns nous vinguts d’Occident: els francs, vinguessin d’on vinguessin.

Pel que per els occidentals era una lluita de fe contra l’infidel, per als orientals no era més que un destorb, una distracció del vertader objectiu que era el control del mon islàmic. I aquesta distracció podia ser tant un contratemps com un aliat. Més d’un cabdill va demanar i obtenir l’ajut dels francs per aconseguir un avantatge puntual sobre la facció islàmica rival... Molt poc de santa té aqueta part de la guerra...

Només ressaltar dos personatges que em van captar fortament l’atenció. L’un, el Sultà Saladí, el principal defensor i heroi del mon islàmic a les principals croades (essencialment la segona, on va haver d’enfrontar-se al no menys famós Ricard Cor de Lleó). Saladí és, de ben segur, el kurd més famós i poderós. Va acabar dominant un imperi que abastava des d’Egipte a Síria i fins al sud d’Irak . Però la imatge que més ha perdurat d’ell és la de la noblesa, cultura i cavallerositat.

L’altre és Hasan ibn Sabbath, o Alauddin. El Vell de la Muntanya, el cap dels hashashshín, paraula que dona nom als assassins. Tenien la seva fortalesa la muntanya del Alamut i des d’allà enviaven els seus sicaris a eliminar els rivals. Eren temuts arreu del mon islàmic per la seva gosadia, valentia i eficiència en les seves accions intimidatòries. Diu la llegenda que actuaven sota la influència del Haixix, d’aquí el nom, però està per demostrar. Diuen també que van ser el terror i l’azot dels invasors cristians durant les croades però, la veritat, és que els seus enemics no venien de més enllà del mar, sinó que eren altres faccions islamistes; si algun franny va patir algun atac, que no s’ho prengués com a res personal, seria algun encàrrec a canvi de diners... Per cert, la moda de posar caps de cavall al llit dels enemics no la va inventar Vito Corleone...

En definitiva, per al mon Occidental (tret de la derrota militar i el no acomplir l’objectiu principal de recuperar la Terra Santa de les mans infidels, petit detall) el mestissatge amb el mon àrab va suposar un revulsiu, una finestra oberta a noves corrents d’aire que ens van permetre aprendre d’una altra cultura: el curtit de la pell, l’elaboració del paper, les conserves amb espècies, noves teles, nou comerç... Aquesta visió, però, no va quallar a l ‘altra banda. Els francs eren un destorb, una interferència, una preocupació. No va haver-hi obertura sinó recel, tret que crec podem dir que avui en dia, segueix sent vigent tot i que ja han passat més de vuit segles...


Podeu trobar “Les Croades vistes per els àrabs” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 13/11/2014

Els científics es diverteixen

 Tots tenim l’estereotip del científic despistat, tancat al seu mon de ciència i descobriments, insensible al que l’envolta... Doncs no sempre és així. #s’hojuro!!. N’hi ha que estan molt atents al que els envolta, i que son molt ocurrents i divertits, capaços d’acaparar l’atenció i admiració de qualsevol festa!! Si, si, si, si... jo el conec... Entre la resta, com a tot arreu, suposo que hi ha de tot. Però, de veritat, n’hi ha alguns que demostren molta xispa a l’hora de demostrar que saben riure com el que més, dins d’un ordre, i amb referència al seu mundillo, també com a tot arreu, però amb molt sentit de l’humor. Mireu si no la penyita de “The big bang theory”.... Una caricatura, val, però darrera de tota caricatura sempre hi ha un punt de veritat, no?

Heu sentit a parlar dels IgNobel? Son premis a la recerca improbable, segons els mateixos organitzadors reconeixen. Amb aquests premis, paròdia dels Nobel originals, pretenen “homenatjar” la quantitat d’estudis i papers que es publiquen sobre temes absolutament inverosimils, tractats tos amb un rigor i metodologia exclusius del s científics i laboratoris d emés alt nivell. LKiteralment el spremis “pretenen celebrar l’inusual, honrar l’imaginatiu i estimular l’interès de tots per la ciència, la medicina, i la tecnologia» i es lliuren anualment a Harvard en presència d’autèntics Nobels. És encomiable el bon rotllo dels homenatjats i dels homenatjadors, que ja voldríem veure a alguna de les cerimònies dels “Razzie”

Alguns exemples memorables: Literatura, per un informe sobre els informes sobre informes que recomanen la preparació d’un informe sobre l’informe sobre informes sobre informes; Física, sobre l’equilibri de forces que conformen i mouen els cabells a la cua de cavall del pentinat de les persones; Fisiologia, per l’estudio «Sense evidència de badalls contagiosos a les tortugues de peus vermells...

Per cert, heu vist la portada del llibre recul de premis? Es un easter egg... i fa referència a un episode de “The twigtlight Zone”... Son cachondos o no?


 Una altra perla, aquesta més coneguda: els Darwin Awards, que atorguen un merescut honor a aquells que moren de forma estúpida sense deixar descendència, millorant així l’espècie humana al no deixar una herència tant patètica. Tan cruel com hilarant... Com a vertaders científics que son, no s’obliden de les Mencions Honorables, que son aquelles en que l’estupidesa no ha causat la mort de l’incaut, tot i que l’ha deixat estèril, acomplint amb l’objectiu primordial de l’Award... la no procreació. Més cruel i més divertit...

Algunes d’aquestes anècdotes han estat la base per a fer  inclús una pel·lícula. Curiós i divertit.





Ara passem a un registre més seriós: “Sense about science”. En aquest cas no es pretén fer riure. Els autors d’aquesta web van tenir la idea de crear-la després de veure algunes pel·lícules de cinema que al·legaven ficticis coneixements científics que avalaven el desenvolupament dels fets posteriors a la pel·lícula. Vaja, que pretén posicionar-se com un repositori d’ajuts a aquells que volen donar un toc seriós a les seves afirmacions científiques per molta fantasia que estigui creant...



Per acabar, un de nostrat: Els Fiasco Awards. Son uns premis que l’associació d’enginyers de telecos catalana, per votació popular, atorga a aquella innovació tecnològica que... ha fet fiasco. Va ser sonada la del 2011, que va premiar l’Ipad. L’any següent, quan es va veure que no havia estat fiasco, es van auto-premiar... lo cortés no quita lo valiente... El sentit de l’humor va en dues direccions, no?

Ja veieu.. quan els científics volen, poden ser divertits, o no?

@jignasib




dimarts, 24 de febrer de 2015

Versionant J.S. Bach

Una de les meravelles de la tecnologia, si més no al que al gaudi de la música significa, és que no només podem accedir a les nostres peces i composicions favorites, si no que pots escollir també qui les interpreta.

Sí, m’agrada Bach; i si he d’escollir un intèrpret, si de piano parlem com és el cas, escullo Glenn Gould. Tot i que de personalitat controvertida, quan s’asseu davant del seu piano, crec que transmet, no només la bellesa de les peces de Bach, si no també l’esperit, l’ànima que hi ha al darrera. M’agrada veure com toca: l’esquena corbada davant del teclat; la posició de les mans, tranquil·la alhora que enèrgica, amb aquells dits ben rectes, res de grapes esgarrapant les tecles ; i el taral·leig... aquell ‘humming’ que acompanya la interpretació, que es nota que s’ho passa bé... impagable.

Però tot i els dons divins, el treball del dia a dia és el que marca la qualitat de la feina final; i aquest.fragment d’un documental de la BBC, aquesta petita joia que es pot trobar a youtube, demostra que no només dels dons divins viu el geni. Així assagen i estudien els grans... I, a la fi, podem gaudir del resultat final. No té vídeo, només àudio, però val la pena asseure’s i gaudir tranquil·lament del geni interpretatiu... Bon profit.




Però, en música, com en moltes altres arts, no sempre hi ha opinions categòriques ni tots els genis coincideixen en què ens vol dir l’autor, i com s’ha d’interpretar...d’aquí precisament la feina i el mèrit de l’intèrpret. I com a exemple prenem el Preludi en Do Major , de J.S.Bach, es clar; el principal problema és que aquesta peça no inclou indicacions de tempo, per tant acaba sent una decisió ad libitum del pianista.

 La primera versió que he escollit és la de Glenn Gould, força controvertida i inusual per a un pianista vertiginós com ell, però que per a aquesta peça va considerar que mereixia un tempo més reposat que el que estàvem acostumats a sentir. Segon, una interpretació més convencional, més canònica i més ràpida a càrrec d’Elena Kuschnerova. I en darrer lloc, la meva preferida, la versió que Matt Herskowitz en va fer per a la Banda Sonora del film d’animació “Les triplettes de Belleville”, “Bach à la Jazz”, a ritme de swing. Si Bach aixequés el cap i sentís aquesta versió... aprendria Lindy Hop!



Ah, si... una última perla, per a que no digueu que els clàssics estan encarcarats i son cosa del passat i que han d’estar a museus i bla bla bla... Una versió a guitarra elèctrica, d’Adam Fulara, emprant una tècnica de punteig certament diferent, tot i que la va popularitzar Stanley Jordan, ja fa una pila d’anys. Això si, segueix tenint resultats espectaculars.



 Apali, a disfrutar...

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 07/11/2014.

divendres, 20 de febrer de 2015

Easter eggs: I’ts a cook book!

 Un Easter Egg, literalment, és un ou de pasqua. Però també és un regalet, broma o sorpresa que els autors amaguen dintre de les seves creacions. A vegades, aquesta sorpresa respon a un homenatge, a un missatge ‘secret’, a un cameo encobert... Per exemple, a Alícia al País de les Meravelles, la protagonista es troba amb l’ocell Dodo, que no és altre que Charles Dodgson, l’oncle Charles Dodgson, el tartamunt oncle Do-Do-Do-Dodgson, més conegut amb el pseudònim de Lewis Carrol, el mateix autor. Un altre exemple, és que  a totes les pelis de Toy Stories apareix algun camió de Pizza Planet. O aquelles combinacions de tecles impossibles al Word o a l’Excel que ens obren un pinball o un simulador de vol. També són Easter Eggs. Tot un mon...

Ara ja fa uns quants anys (batallitas de l’abuelo cebolleta) per TV3 feien una sèrie de culte, ben entrada la mitjanit: “La dimensió desconeguda”, que tenia per títol original The Twighlight Zone”. Eren episodis que en poc menys de mitja hora intentaven sorprendre als espectadors endormiscats amb desenllaços originals i inverosímils. La veritat és que vaig veure pocs episodis, però que em van encantar i encara ara els recordo.





Un d’ells em va captivar especialment: “Servir l’Home”, originalment “To serve man”. En aquest episodi, uns extraterrestres arriben a la Terra, no a envair-la, sinó per a fer el be; arreglar ponts, fer preses, ajudar a la pau... I en senyal de bona voluntat deixen un llibre, en llenguatge alienígena, que té per títol (l’únic que s’entén) “Servir l’Home”. Alguns humans, com el prota de l’episodi, entendrits, decideixen acompanyar els extraterrestres... rotllo intercanvi d’estudiants. D’altres malfien, com la núvia del prota, i els estudien a fons. L’episodi acaba amb el prota pujant cofoi a la nau mentre la núvia crida, “no pugiiiis! És un llibre de cuinaaaa!!”. La cara d’astorat del paio val per tot l’episodi...




Molt be... i tot això a que ve? Doncs que aquesta escena s’ha convertit en Easter Egg a diferents pel·lícules. Per exemple, “Agarralo como puedas 2 ½”, de títol original “Naked Gun 2 ½”, pel·lícula de referència als principals cine fòrums i sales d’art i assaig que es preuin... En algun moment hilarant (hummm, no això no és referència suficient... és igual), en un moment en que es crea un caos brutal a la sala, amb tothom corrents amunt i avall, apareix un home cridant esfereït “it’s a cookbook”!! Us sona? Doncs sí, aquest home és el que originalment va protagonitzar l’espisodi de “Twightlight zone”... quina casualitat, no?




Però per a mi, la més divertida és l’escena de la pel·lícula d’animació Madagascar on el Rei Julien està reunit amb els seus lèmurs fidels dins d’un avió estavellat a la copa d’un arbre. En un moment crític, el Rei anomena les Fuses, les enemigues i depredadores naturals del lèmurs causant el pànic, moment propici per a fer aparèixer un lèmur amb un llibre a les mans, “to serve lemur” mentre crida “it’s a cookbook”!!! Impressionant.



La veritat és que em costa molt explicar als crius per què ric tant cada cop que veig aquesta escena… La propera vegada que preguntin els diré que llegeixin aquest post! El que a mi realment no em deixa de sorprendre és la capacitat d’aquesta gent per amagar bromes. I la sort que dels pocs episodis que vaig veure va ser aquest, perquè si no, me n’hagués perdut una de bona!!!

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 06/11/2014

dimarts, 17 de febrer de 2015

Frikades per internet

















Que a internet hi pots trobat qualsevol cosa crec que ja no és una notícia especialment espectacular. Que d'entre aquestes 'qualsevol cosa' s'inclou qualsevol fricada que us pugueu imaginar crec que tampoc sorprèn a ningú. D'acord. Però almenys, deixeu-me que us expliqui d'alguns sites que potser , si no us sorprendran, com a mínim us divertiran.

La primera. De ben segur que alguna vegada heu sentit a parlar d'alguna notícia de la que tothom en parla, tothom està convençut que és verídica, però ningú en pot aportar evidències raonables. No sé, com per exemple, que no hi ha premi Nobel de Matemàtiques, per que la dona d'Alfred Nobel el va enganyar amb un matemàtic; o que el Ricky Martin volia donar una Sorpresa-Sorpresa a una fan seva i la sorpresa se la va endur ell amb una visió d'un pot de melmelada, un gos, i ara no recordo que més... =8-) ..., dolents... ; o que la Coca Cola deu el seu nom a què la fórmula original incloïa cocaïna... Es coneixen com a llegendes urbanes, i algunes son certes, i d'altres no. I la web “Snopes” n'explica moltes d'elles i en revela la seva veracitat o falsedat. Us sorprendran moltes d'elles (Nobel mai es va casar...  #spoiler)


Sabeu que son els Easter Eggs? Si, es clar, ous de pasqua... però no en sentit estricte, si no figurat... Son petites bromes que els autors inclouen a les seves obres. Per exemple, els cameos de les pel·lícules; o la inclusió de referències ocultes als llibres; o petits programes ocults si petgem combinacions impossibles de tecles dins d'algun programa (com els simuladors de vol o els pinball de l'Excel). A la web “Easter Eggs” en recullen forces categoritzats per cine, llibres, software, series Tv... Una autèntica biblioteca de les bromes.

Si el que busqueu és 'rankings bizarros' o 'llistes de les coses més rares que us podríeu imaginar' no us podeu perdre la web “oddee”. Des de les 10 persones més lletges, a les 10 operacions d'estètica o tattoos més mal fets, passant per els 10 llits més originals, o les 10 habitacions d'hotel més cares... de tot i del més estrany.

Però per web sorprenent, mireu “20q”;. es un motor de preguntes alimentat per les respostes d'altres usuaris. El repte és endevinar en què estàs pensant en base a 20 preguntes que et farà la web. Intel·ligència artificial i aprenentatge en estat pur... a vegades fa por veure la velocitat en que endevina el que penses.

No em digueu que no... navegar és divertit.


@jignasib

dimarts, 10 de febrer de 2015

Cròniques vampíriques

Diu la llegenda urbana que Anne Rice, l’autora d’aquesta trilogia, va perdre una filla víctima de la leucèmia. La seva teràpia i la seva venjança va ser recrear un mon on la sang no causava la mort del éssers estimats si no que els garantia una vida d’èxits, poder i plaer. L’ordre és irrellevant... Personalment crec que aquesta llegenda és falsa, si més no, no l’he pogut documentar; i si fos certa, segur que estaria impregnant totes les biografies de l’autora. #digue’msuspicàs

Sigui com sigui, ... és igual. El rerafons que hi ha sota la llegenda segueix impregnant l’obra. Estem parlant de llibres de vampirs, i compleix amb tots els requisits: els vampirs tenen vida eterna (be... eterna... eterna... molt més llarga que la vida mortal humana, que a efectes pràctics ve a ser el mateix, no?); els vampirs xuclen sang; al xuclar la sang transmeten el mal; i per als vampirs i les víctimes, el procés és clarament de seducció, produeix un gran plaer... sensual... eròtic. Un orgasme, vaja; deixem-nos d’eufemismes, que ja som prou grandets. Bé, ja tenim les claus de l’èxit, no?

Els tres llibres que formen aquesta trilogia son “Entrevista amb el vampir”, de la qual se’n va fer una pel·lícula de força anomenada amb un repertori de primera categoria; “Lestat, el vampir”; i “La Reina dels condemnats”, que també va passar a la gran pantalla, tot i que amb més pena que glòria, res comparable a la primera part.

El primer llibre tracta de la conversió de Louis a mans del seu ‘pare vampíric’, Lestat, cap a mitjans del segle XIX, a Nova Orleans. La narració és en forma de confessió; no tant per penediment com de ‘reverie’, d’exercici d’introspecció que el vampir Louis fa a un periodista. En la narració comencem a conèixer la ment dels monstres, molt més complexa que en d’altres narracions del gènere. L’eix argumental és clarament el sentiment del vampir, no la víctima. Al contrari de Dràcula, on ja vam comentar que coneixíem molt be el neguit de les víctimes però gens la motivació del monstre, aquí copsem el debat ètic del ‘jove’: és legítim matar un ésser humà per alimentar-me? I si és un ésser dolent? Tot i que té el poder de llegir la ment, com es pot garantir que és una ment dolenta que mereix morir? ... Totes aquestes preguntes ronden pel cap del protagonista i les intenta respondre amb la guia del seu pare, amic, confident Lestat, de moral molt més... dissoluta, val a dir. Un altre punt recurrent a les obres és la relació sentimental entre els vampirs. La reproducció és per transmissió de sang, per tant la funció sexul és irrellevant.. de fet, s’entén que queda atrofiada... deslligada dels costums humans... va, que ja m’enteneu... sigui com sigui, l’afecte, l’amor, la sensualitat adquireixen noves dimensions, i el llibre és prou ambigu per a que cadascú arribi a les conclusions que vulgui.

Un moment, per a mi brillant, tant al llibre, com especialment a la pel·lícula, és l’aparició del vampir infant. Molt ben descrit, els fets i les sensacions de tots els personatges implicats; i en el cas de la pel·lícula, el millor personatge amb diferència! #momenttransmèdia...

El segon llibre,  amode de flashback, centra la narració en la conversió al vampirisme de Lestat, durant la Revolució Francesa, el seu aprenentatge i adaptació al nou estat, les seves aventures i el viatge a Nova Orleans, on enllaça l’acció amb el llibre precedent. Mateixa línea narrativa i qualitat en els dos casos, que manté l’atenció del lector. El tercer llibre vol aprofundir en què és i d’on ve el vampirisme... i al meu entendre... crec que el llibre s’escapa de les mans de l’autor. Els personatges prenen vida pròpia, la narració esdevé caòtica i crec que no es va encarrilar amb la sobrietat dels dos primers llibres. Dolent? No... però potser no calia tant vertígen ni tant Manga al final...

Arran de l’èxit d’aquests tres primers llibres, va sorgir tota una saga que, tot canviant els personatges o les èpoques, segueix el mateix esperit i ambient; no aporten gairebé res de nou, però segueixen sent obres entretingudes, i recomanables per a tots aquells amants del gènere xuclador de sang.


Podeu trobar “Les cróniques vampíriques” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 30/10/2014.


Bobby Mcferrin i el public

Recordeu la canço del “Don’t worry, be happy”? una cançó inspiracional i simpàtica, cantada per un noiet a capella, o sigui, sense acompanyament... Si, ja sé, fa uns quants anys, però és un clàssic, que recursivament va tornant a sentir-se. Com els smileys... que ara en diem emoticons... Sigui com sigui, aquell noiet era, i és, en Bobby Mcferrin, tot i que ara ja no és un noiet, ja està més granadet.

La seva especialitat ha estat precisament aquesta, el cant a capella, només veu, i les improvisacions vocals. No pretenc fer una anàlisi de tota la seva obra, però sí que m’agradaria ressaltar un parell d’exemples de la seva capacitat de motivar el públic que l’acompanya, amb l’excusa d’exercitar-la seva veu i la dels que l’envolten.

Una de les actuacions més emblemàtiques en aquest sentit és la que va fer durant el congrés de neurociència "Notes & Neurons: In Search of the Common Chorus”, al juliol del 2009 i que se sol recollir entre els vídeos del famós TED, tot i que estrictament parlant, no es va dur a terme en cap TED Talk. En mig d’una taula rodona, en que hi participava com a ponent, en comptes d’una xerrada va fer el que millor sap, cantar i fer cantar, a mode d’improvisació. Espectacular i sorprenent la reacció del públic, que segueix les instruccions del músic per acabar demostrant, al final, que l’essència de la música, en totes les cultures i civilitzacions, rau dins nostre.



Ell ho diu més maco, que les escales pentatòniques (la seqüència de les notes comptades de cinc en cinc, fa-do-sol-re-la-mi-si), forma part del nostre ser... Gens malament per un músic pop...


Una altra experiència col·lectiva ,quasi mística és quan fa cantar a l’audiència l’Ave Maria, de Charles Gounoud, mentre ell fa l’acompanyament, que no és altre que el Preludi en Do, de J.S.Bach, de “El clave ben temperat”.  La interpretació de l’acompanyament és complexa a piano, però feta a veu, i a oel, és espectacular, i el Bobby la broda. L’acompanyament del públic, expert o profà en música clàssica, encara fa més emotiva l’experiència... La versió que més m’agrada és la que va interpretar al Palau de la Música amb l’Orfeó Català però hi ha d’altres versions també genials, per l’amateurisme del públic, que també tenen la seva gràcia…


Si us agrada aquesta faceta “clàssica” del cantant, no us perdeu versions com l’aria de la suite nº 3 en re menor de Bach, es clar, que interpreta substituint el primer violí, ei! I seguint la partitura sense deixar-se ni una nota, aquí d’improvisació res… com un campeón!  O el primer moviment del primer concert de violí, també de Bach, interpretat nota per nota segons els cànons clàssics a base de taral·leigs...






Vaja, amb el noiet del “Don’t worry, be happy”... 

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 28/10/2014

divendres, 6 de febrer de 2015

Rene and Georgette Magritte With Their Dog After War


“Ceci n’est pas un pipe”. René Magritte.


Coneixeu l’obra de René Magritte? Era un pintor surrealista belga de la primera meitat del segle XX. Ara no em posaré a analitzar ni a criticar la seva obra... caldria que en SABÉS, així, dit en majúscules, però no és el cas.


Només puc dir que m’agrada; el surrealisme en general, i el de Magritte en particular. Més que dibuixar somnis (que d’aqui ve el nom) i els efectes més que extranys que hi podem trobar, jugava en contrastar el mon real amb la percepció i la representació que se’n podia fer de la barreja dels dos. El resultat, es clar... surreal...


Inoblidables quadres com el del dibuix de la pipa que inclou el text “Ceci n’est pas une pipe” com dient: no és una pipa; és el dibuix d’una pipa. Evident, però que a vegades cal  recordar-ho.

O que me’n dieu d’aquell altre d’un home amb una poma davant la cara... o de la pluja d’homes al mig de la ciutat...


Be, ja podem dir que en sabem una mica de René Magirtte i de la seva obra. I de la seva vida també en podem dir coses... La seva mare es va suïcidar que ell era molt jove (uufff....). Va viure a París, on va contactar amb el moviment surrealista, Breton i companyia; va estar a Cadaqués, on va conèixer a Dalí; va sobreviure a la guerra... i se’n va fer una foto, ... coneguda com “René i Georgette Magritte amb el seu gos després de la guerra”. Aha... si, si... com ho veieu.... mireu, mireu...

Molt be... aleshores?... doncs res, que un tal Paul Simon va veure la foto, i ves a saber per quins estranys mecanismes del cervell humà el va colpir tant profundament que en va fer una cançó. I en aquesta voràgine d’inspiració va decidir titular-la “René and Georgette Magritte with their dog after war”. I se’n va fer un videoclip que algú va penjar al youtube...




I tot això per arribar a on?... enlloc, mira, em feia gràcia explicar-ho... Cal reconèixer que els mecanismes de la inspiració poden arribar a ser bizarros... Queda clar per al Paul Simon fent la cançó, o per a mi fent aquest post. Que gaudiu de la música del Paul Simon i dels dibuixos del René Magritte que surten al videoclip!

@jignasib

dimarts, 3 de febrer de 2015

Les triplettes de Belleville

Les triplettes de Belleville” és un film d’animació dirigit l’any 2003 per Sylvain Chomet. Aquí es va estrenar com a “Bienvenidos a Belleville”, tot i que, val a dir, que l’idioma en aquesta pel·lícula és irrellevant, ja que la parla és el llenguatge que menys usa el director per transmetre’ns tot el que vol dir… que és molt i molt ben fet. La pel·lícula està plena de detalls, matisos, subtileses que recurrentment van apareixent al llarg del seu metratge, fent constants “guinyos” a l’audiència de manera que obliga a tenir tots els sentits concentrats en la historia; precisament això és el que captiva.

Si pel fet de tractar-se d’un film d’animació heu pensat que va orientat a la canalla, oblideu-ho. Tampoc vull dir que sigui “para adultos”, però és veritat que la sensibilitat i el tractament que fa requereix un paladar més acostumat al salat que al dolç… Ei, que la peli va estar nominada a un parell d’Òscars (millor llarg metratge animat i cançó original), que no és moco de pavo…



Si hagués de definir la pel·lícula en una sola paraula diria… bizarra! No, surrealista… és igual, en dues paraules. Es fa difícil explicar de què va, per què les diferents històries que conflueixen son estranyes, es barregen, es connecten i desconnecten… Deixa’m intentar-ho: un nen queda orfe i la seva àvia l’adopta. El nen està trist i l’àvia intenta fer-lo feliç; sembla que només la companyia del seu gos, Bruno, i l’afició al ciclisme el motiven; el tour de França; les Triplettes, belles glòries del passat al rescat; la màfia; les persecucions... ai, no sé, crec que s’està embolicant tot plegat...

Tot aquest galimaties està amanit per uns personatges tan estranys com la història, i que es fan estimar amb els seus tics i peculiaritats: les ulleres de l’àvia que rellisquen constantment pel seu nas; el gos que burda a tots els trens que veu passar, fruit d’un trauma d’infantesa, i davant la mirada astorada dels passatgers; les bicicletes; els vaixells desproporcionats; les triplettes ancorades en algun punt del passat, sobrevivint a la fama oblidada i generoses de mena; el cambrer que de tant servicial resulta llefiscós; els guardaespatlles, literalment armaris 2x2; els mafiosos, temuts i poderosos, amb pinta de bons jans … I la música, constant al llarg del film, ens acompanya a tots, personatges i espectadors, transmeten l’atmosfera tant melancòlica com vistosa quan la història ho requereix.

Menció especial mereix la banda sonora de la pel·lícula, escrita per Benoit Charest. Recordem que la van nominar per a un oscar. A ritme de swing, el compositor ens acompanya en les diferents escenes i els estats d’ànim dels personatges de forma magistral. Però per a mi, les favorites son: l’obertura ("CabaretOpening"), que va acompanyada d’un seguit de cameos de famosos, des de la Josephine Baker, a Django Reinhard, passant per fred Astaire o Betty Boop; i "Bach a la Jazz", versió jazzistica del Preludi nº2 de J.S. Bach, interpretada magistralment per Mathiew Herkowitz, impagable!




Una petita joia de l’animació, melancòlica, amb un toc d’humor negre i swing. Una bona estona, sens dubte.

Podeu trobar la pel·lícula “Les triplettes de Belleville” a la la xarxa de biblioteques. La banda sonora està disponible tant ala la la xarxa de biblioteques com a spotify.



@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 27/10/2014