divendres, 30 de gener de 2015

El juego de Ender

“El Juego de Ender” és el primer d’una sèrie de llibres que Orson Scott Card va escriure sobre Andrew “Ender” Wiggin, i que es recullen al voltant del que es coneix com a “La Saga d’Ender”. Tot i que estem parlant d’una quinzena de llibres, per a mi, els que aporten més valor i interès son els tres primers, i d’aquests m’agradaria parlar-vos-en.

Per ubicar-nos: la Terra, al futur, es veu greument amenaçada per una invasió d’una civilització alienígena no humana. Una civilització d’insectes, els insectors. Què fa peculiar aquesta civilització? Què els fa tant difícils de vèncer? Pel que descobrim, els sers invasors no son intel·ligents, obeeixen ordres d’un comandament central, d’una reina, la reina insectora. I aquestes ordres arriben instantàniament arreu de l’Univers, més enllà de l’espai. Aquesta idea serà central al llarg de la narració: un mon on la matèria no pot viatjar més ràpida que la llum (serà freqüent als llibres la paradoxa dels bessons relativistes) mentre que la informació sí que pot fer-ho. Aquest és el secret dels insectors, que els humans copien, i els permet descobrir la connexió filòtica, base de l’ansible, l’ordinador que tot ho sap i ho comunica instantàniament.

Més enllà de les hipòtesis científiques, que no son més que l’escenari del relat, l’autor, al llarg d’aquests tres primers llibres, ens planteja diferents debats, que per a mi, són l’autèntic rovell de l’ou. Al primer llibre, Ender rep un entrenament militar que moltes vegades ratlla l’aprenentatge de l’ultra violència i ens posa en la tessitura de si la fi justifica els mitjans (aquest concepte d’aprenentatge, de creixement personal, de viatge interior, és recurrent a més llibres d’Scott Card, com El Maestro Cantor, o Traición). Val tot per salvar la raça humana? Es pot pervertir l’esperit innocent d’un noi, portar-lo al límit ètic de la violència extrema? a l’engany sistemàtic? què és l’ètica quan la supervivència està en joc?... i a la fi, la vertadera pregunta: es justifica eliminar una civilització, una intel·ligència, per preservar-ne una altra? Aquesta és la lectura del primer llibre...

Al segon, “El portavoz de los Muertos”, el clima, tot i que hereu del primer, canvia radicalment. Ja no estem a la terra, sinó a un altre planeta, Lusitania, llar dels pequeninos, una nova forma d’intel·ligència, desconeguda pels humans. L’obsesió d’Ender és comprendre’ls, i parlar en nom d’ells, lluitar per a que qualsevol diferència no es consideri una amenaça, i sobretot, que qualsevol amenaça sigui susceptible de ser eliminada. La lluita d’Ender es protegir totes les civilitzacions, totes les formes de vida, per damunt de qualsevol diferència, comprensible o no. Se sent culpable del destí dels insectors i no permetrà que qualsevol forma de vida pugui patir la mateixa intolerància i, encara menys, el mateix destí.

Finalment, al tercer, “Ender el Xenocida”, el debat encara va més enllà. Ja no només és imprescindible protegir qualsevol forma de vida... cal saber, què és la vida. Jane pren consciència de qui és, i al ser conscient, està convençuda que està viva. Però només confia en Ender per donar-se a conèixer; no s’atreveix a fer-ho públic més enllà del que ja considera el seu amic i protector. No creu que ningú més la consideri un esser viu, i ningú millor que ell que defensi la seva condició davant  la resta de formes de vida... Però, qui és doncs Jane?... Llegiu-lo.. de veritat... #sensespoilers...

Una saga, tres llibres, tres debats, que en el fons n’és només un, de molt nivell.

Podeu trobar “El Juego de Ender” a la la xarxa de biblioteques.

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 21/10/2014

dimarts, 27 de gener de 2015

Misteris dels Papirs del Mar Mort

Segur que tots hem sentit alguna vegada la cita de la Bíblia “abans entrarà un camell per l’ull d’una agulla que un ric al regne dels cels”… o alguna cosa semblant. La veritat és que com a paràbola és un pel bizarra. Crec que tots pillem la idea, però… calia fer passar un camell per l’ull d’una agulla? Hi ha algunes veus que diuen que tot això és fruit d’una mala traducció: l’evangeli original estava escrit en grec i feia referència a un “Kamelos”, corda gruixuda feta amb pels de camell, que servia per amarrar es vaixells. Algú ho va traduir a la brava per camell i la va liar. No sé si és cert o no, però com a explicació lògica jo la compro, de dalt a baix; la trobo molt millor que seguir imaginant-me un camell, gepes incloses, passat per l’agulla. I no fa perdre ni un bri de significat a la paràbola…

No em considero una persona creient; la meva formació d’enginyer em pesa molt. I no crec gens en la institució de l’església; per a mi s’allunya molt de l’esperit inicial de la figura de Jesús, personatge pel qual, tot i la meva falta de fe, m’inspira molt respecte. La seva personalitat i carisma, i el seu missatge en semblen vàlids i aplicables, inclús eliminant la seva vessant mística i miraculosa. Potser inclús la prefereixo.

Un altre exemple: en una missa per a infants, el mossèn els va explicar el “miracle dels pans i els peixos”. El coneixeu, oi? A l’acabar, va preguntar a la canalla: “Què en penseu d’aquest miracle? Us penseu que Jesús era un mag que va fer aparèixer pans i peixos per a tothom?” Els crios no sabien què respondre…  es miraven els uns als altres… era una pregunta trampa? A la fi, un d’ells s’atreví a dir “no, no era un mag”. “Aleshores, d’on sortia tot aquell menjar?” insistia el mossèn. “Ja el tenia la gent... ?” preguntava un altre nen. “Mooolt be!” seguia el mossèn,  “i aleshores, què va fer realment Jesús?”. “Convèncer-los a tots que no amaguessin menjar i el compartissin?”. La cara de satisfacció del mossèn al sentir aquesta explicació que entre tots van deduir va valer tota la missa. I jo, finalment, vaig entendre què significava i què suposava realment aquest miracle. Rés de màgic, res de místic, molt hippie. Absolutament lògic. I, per a mi, el valor del missatge, precisament per aquest motiu, havia crescut en validesa!!

Si aquestes anècdotes han despertat el vostre interès, segur que us agradarà el documental “Riddle of the Dead Sea Scrolls”, que l’any 1990 va fer Discovery Channel i va ser emès per l’Australian Broadcasting Corporation (cap a l’any 1993 o 1994 el van passar per TVE, que és quan jo el vaig veure #ladada, #batallitas). Estava signat per la historiadora i escriptora Barbara Thiering, i es basa en el seu llibre “Jesus the Man: a new interpretation from the Dead Sea Scrolls”. Ambdós documents recullen les conclusions de l’autora sobre els papirs que l’any 1946 es van descobrir a Qumran, a la vora del Mar Mort.

D’entre aquests papirs, que encara avui s’estan desxifrant, n’hi ha de dos tipus: els que descriuen costums de la societat hebrea dels principis del cristianisme; i la descripció de la vida d’un personatge, el Sacerdot Impiu, que alguns volen identificar amb Jesús, com és el cas de l’autora del documental. Si això fos cert, ens donaria una imatge molt més humana de Crist i molt menys mística. Per a mi, com ja he dit, això no resta sinó que afegeix més valor al personatge... però és la meva opinió.

Per exemple (i n’hi ha molts). La Bíblia diu que Jesús era fill d’una verge. Recordem que és una traducció del grec. Però segons els papirs, l’autèntic original, en hebreu, parla d’una dona jove. El concepte de verge, en hebreu, es veu que no existia... El pollo que s’ha armat amb això de la virginitat i resulta que només parlàvem d’una joveneta...

I d’on surt això del Sacerdot Impiu (wicked priest)? Segons la seva interpretació, els jueus esperaven dos messies: un de religiós, Sant Joan Baptista; i un del llinatge de David, Jesús, líder militar que alliberaria Palestina dels romans. Però Jesús els  va sortir rana; no parlava de violència, sinó de pau. No parlava del regne dels jueus, sinó del regne de Deu. Actuava com el Messies religiós, paper que corresponia a Joan. Segons aquesta interpretació, el fet que Joan bategés a Jesús era una acceptació tàcita d’aquest canvi de rols. I, d’aquest fet, s’interpreten, per efecte dominó, d’altres miracles del que anomenen el “sacerdot impiu”. Per exemple Jesús camina sobre les aigües per predicar. La tradició recollida als papirs diu que els sacerdots es posaven sobre una tarima ubicada a sobre del llac per predicar. Jesús, del llinatge militar, s’atreveix a pujar a la tarima, a caminar sobre la tarima sobre les aigües per predicar. Un miracle! O la traïció de Judes. De tots els deixebles, Judes era el que creia en el rol rebel de Jesús, no en el religiós, i d’aquí van sorgir les desavinences. Judes es pensava que si lliurava Jesús als romans, aquest reaccionaria, abandonaria el camí de la no violència i lluitaria ni que fos per salvar el pelleju. El que no es va imaginar és que acceptés el seu sacrifici per refermar el missatge. Ves per on, Judes era un instrument per consolidar el missatge.

Doncs, com aquests, més d’una hora de documental per refermar el missatge: les noces de Canaan, la sanació de malalts, el possible matrimoni amb Maria Magdalena (ei, abans del Dan Brown i el seu codi da Vinci, eh?), o la mateixa resurrecció de Jesús... per donar i per vendre.  Una visió de la figura de Crist i una reinterpretació de les escriptures més que interessant i recomanable, i realment controvertida; molta gent no només n’accepta aquesta visió sinó que lluita aferrissadament per a que no es doni a conèixer; però això ja es tema d’un altre documental.

Hi creguis o no, el debat que genera és molt aconsellable i enriquidor. Si mes no, la propera vegada que, cafè o vinet sobre la taula, us vingui de gust debatre sobre religió amb col·legues o parents de closca mes dura, teniu material de sobres per provocar-los...  whahahahha!!!

@jignasib

divendres, 23 de gener de 2015

La princesa prometida

“Me llamo Íñigo Montoya; tú mataste a mi padre, prepárate a morir” Íñigo Montoya, venjador.

Esgrima, combats, tortures, venjances, gegants, miracles, persecucions, fugues, amor vertader… Ja ho explica bé el personatge de l’avi, excel·lent Peter Falk, en una curta però meravellosa interpretació, a l’astorat net, també excel·lent Fred Savage, que tots recordem com el noiet de la entranyable sèrie “Aquellos maravilosos años”. Aquest és exactament  el resum de la pel·lícula; ni més ni menys. Conté tots els elements i arquetipus  d’una pel·lícula de capa i espasa, d’una pel·lícula romàntica, d’una pel·lícula d’aventures, d’una pel·lícula fantàstica. Jo crec que, a l’igual que Cervantes volia que el Don Quixot fos una sàtira de les novel·les de cavalleria per acabant convertint-se en la millor d’elles, tant el director, Rob Reiner, com el guionista, William Goldman, volien fer una sàtira de tots aquests gèneres, del fantàstic al romàntic, per acabant convertint-se en el buc insígnia.



El guió és una adaptació del llibre homònim “escrit” per S.Morgenstern. Segons Goldman, un llibre que el seu pare li explicava de petit... Tot plegat un invent del propi Goldman, autor real del llibre.

Els actors principals, Carey Elwes, en el paper del perfecte Wesley, i la preciosa Robin Wright, encarnant a la encara més perfecta princesa Buttercup (més coneguda com a model i intèrpret esporàdica de culebrons), tots dos, molt adequats i a l’alçada del rol que se’ls adjudica, estan acompanyats per actors més reconeguts i que encara eleven més la qualitat de l’escena: Mandy Patinkin, com a Iñigo Montoya com a espadatxí espanyol a la cerca de la venjança, Billy Crystal com a Miraculós Max, o els ja anomenats Peter Falk i Fred Savage com a avi i nen.

Tota la pel·lícula està plagada de diàlegs ocurrents, divertits i de tant fantàstics esdevenen entranyables. Una petita joia. Però a mi, el que més em captiva és el duel entre el Pirata Robers i Iñigo Montoya, potser el millor duel d’espasa; de ben segur que el que conté més conversa, amb permís d’Edmond Rostand i el seu Cyrano de Bergerac ; o el més llarg, amb la vènia de Mel Ferrer i Steward Granger a Scaramouche.

Per finalitzar, la guinda del pastís; la banda sonora és del mateix Mark Knofler, i està  al’alçada de la resta d’aparicions estel·lars i del resultat final de la pel·lícula. Tot plegat, un regalet de luxe per a un producte globalment brillant.

Podeu trobar el llibre, banda sonora i la pel·lícula “La princesa prometida” a la la xarxa de biblioteques. També podeu trobar la banda sonora a spotify.



@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 17/10/2014.

dimecres, 21 de gener de 2015

Der Hölle Rache

“La Fúria Sagrada es cou en el meu pit” La Reina de la Nit; La Flauta Màgica’

La Flauta Màgica és una de les peces més conegudes de Mozart. Una de les primeres òperes fetes en alemany, en un moment on l’òpera italiana era l’Òpera. Una òpera dirigida al públic popular, no a les elits culturals i governants. Una òpera amb un rerefons i uns missatges clarament massònics. Un mite, vaja...

I de tota l’òpera, potser la peça més coneguda sigui aquesta, “Der Hölle Rache”, cantada per la Reina de la Nit. Segur que heu sentit aquesta cançó, amb els seus gorgoritos divertits i alegres... Jo sempre havia pensat que era una cançoneta divertida d’un moment especialment alegre de l’obra... Fins que vaig veure els subtítols i vaig entendre que la Reina de la Nit demanava a la seva filla calmar la fúria sagrada que bullia al seu cor; que li demanava que clavés aquella daga al cor de Zarastro; que no podria dir-li mai més filla seva si no obeïa aquella ordre... Realment un concepte de diversió peculiar.

Evidentment, hi ha moltes versions d’aquesta peça, cantades per les millors dives d’aquests i d’altres moments. Edita Gruverova, Maria Callas, Victòria dels Àngels, Mireia Freni, … Però a mi la que més em captiva és aquesta, la de Lucia Popp, que a més, està subtitulada.



Però per moment diva, no puc deixar d’aconsellar-vos la de Florence Foster Jenkings, dona riquíssima de l’alta societat americana, casada amb un home encara més ric; prou ric com per llogar teatres, prou rica com per aconseguir que hi anés el públic, i prou rics tots dos com per aconseguir que aplaudíssin. Que costa fer feliç a una dona necessitada d’admiració i li sobren els calers? … Senzillament hilarant. A mi, tot i així em subjuga la tasca titánica del pianista, esforçant-se en ‘acompanyar’ a la diva i revestir d’un mínim de dignitat la memòria maltractada de l’ínclit músic austríac.



Si Mozart aixequés el cap… segur que se’n faria un panxó de riure… Valgui com a merescut homenatge!

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a “La cultura no val res” el passat 15/10/14.

PD. Posats a posar versions… una de … com ho diría… diferent? atrevida? És igual, el nom no fa la cosa. És bona, molt bona. Va ser emesa  l’any 2013 com a cloenda del programa “Òpera en texans” que en Ramón Gener va dedicar a “La Flauta Màgica”. Si recordeu, tots els programes acabaven amb un fragment de l’òpera a la que es dedicava l’episodi en format “texans”. Aquesta concretament la va interpretar magistralment la Sílvia Pérez Cruz des d’una cabina de telèfon de ves a saber on… La podeu trovar a Youtube. Bon profit.


dijous, 15 de gener de 2015

Per als fans d'Instagram
















Suposo que si esteu llegint un blog el tema d’internet no us ve de nou; i qui diu internet, diu internet al mòbil; i qui té internet al mòbil fa fotos, no?; i quan fas fotos amb el mòbil  les penges a internet, des del mòbil es clar; o sigui, que suposo que sabeu el que és instagram. Després d’aquest curs accelerat de lògica booleana, i si encara hi ha algun navegant despistat, només dir que instagram és un App que permet compartir les teves fotos a internet, i posar filtres, i fer comentaris, i etiquetar-les. Una passada pels frikis de les xarxes socials i la fotografia!

Val, i ara que?... Un cop segueixes a friends & family, i veus el que estan fotografien, per on es belluguen i on fan mal, què més pots veure? Cadascú té els seus gustos i els seus fetitxes, però a mi, n’hi ha uns quants comptes que m’agrada anar seguint, per què fan, cadascú en el seu estil, fotos que m’agraden...


Un de maco. Les fotos de Woody Campbell, en blanc i negre, normalment d’edificis, o paisatges urbans, però sempre amb una òptica peculiar que en treu el màxim de vistositat.

Son fotos que relaxen, que no et deixen fred, que evoquen records, fantasies... Cada dia una foto... Aconsellables les fotos de l’instagram, però també molt recomanable la web del fotògraf.




Una de curiosa. La Lee Samantha es defineix com a food artist. ????? si, jo també vaig pensar el mateix. És una mare de Malasya preocupada pel que mengen els seus fills, o millor ben dit, del que no mengen.

Sembla que ha trobat una solució i la vol compartir amb d’altres pares... La seva teoria és, “si el menjar queda be, es menjarà be”, i per demostrar-ho, en fa fotos... Ara, si els meus es pensen que em dedicaré a fer food art cada cop que cauen mongetes, anem apanyats...




Una de divertida. El Troqman es defineix com un cartoon bombing... un altre terme bizarro...

En aquest cas vol dir que l’artista interfereix amb imatges reals fent-les interactuar amb dibuixos que ha fet ell a la seva llibreta. El resultat és realment divertit i ocurrent.




Una de friki. Us agraden els Clicks? Si, si, els clicks... Al Toti6869 també. I ens els va presentant en diferents entorns, com si fossin personatges que podem trobar per la ciutat tot passejant...

Sembla mentida la quantitat de ninotets diferents que pots arribar a trobar, i com amb aquesta excusa pots arribar a descobrir milers de raconets entranyables a ciutat o al camp.



Una de coolta. Si abans us deia que la web de Woody Campbell pot ser tant interessant com l’instagram, en aquest cas, la web de Cultura inquieta és molt més interessant. El compte de fotos només recull l’aperitiu en forma d’imatges del que allà hi podeu trobar: imatges curioses, composicions molt creatives, seductores, inquietants... De tot i de tota mena. Però mai et deixarà indiferent. Una gran web i un compte d’instagram preciós.


Apa, a fer fotos i compartir-les. I a gaudir amb les que hi trobeu!!

@jignasib

dilluns, 12 de gener de 2015

El Arte, conversacions imaginarias con mi madre


Què és l’art? Quantes vegades ens hem fet aquesta pregunta? Quantes vegades, entre birres o cafès no hem debatut aquesta qüestió amb els amics? I, per a ser sincers, entre defensors i detractors del concepte d’art i la utilitat real que té, costa trobar arguments definitius o guanyadors.


Al llibre “El Arte, conversaciones imaginarias con mi madre” Juanjo Sàez, que va arribar a la popularitat a arrel de l’emissió de la sèrie d’animació “Arròs covat”, es fa les mateixes preguntes i desgrana les seves opinions a través d’una hipotètica conversa (la que sembla que a ell li hagués agradat tenir) amb la seva mare.




Pàgina rera pàgina anem descobrint allò que l’autor pensa que l’art ha significat per al ser humà a través de la història, des de les expressions més primitives com les pintures rupestres fins a les més innovadores expressions de l’art actual. No ho fa sentant càtedra, ni amb apassionament obsés, però sí amb la convicció i el coneixement que un artista com el Juanjo té d’aquesta qüestió. Tampoc amb una visió cegament obcecada, sinó amb esperit crític, identificant les llums i les ombres que envolten el mon de l’art i el negoci que mou al seu voltant.

L’autor no només ens explica les tècniques que al llarg de la història s’han emprat per comunicar emocions, si no que també ens fa adonar de la necessitat que té l’artista d’expressar-se, de la necessitat de trobar noves formes de comunicar-se, ens ensenya a pensar fora dels límits que la societat ens estipula de forma natural. Si la societat evoluciona, si innova, es per què, alguna vegada, un artista s’ha atrevit a mirar cap a un altre costat, a fer les coses diferents... ‘Think out of the box’. I això si que s’entén llegint aquest llibre.

Independent ment del contingut, que et pot convèncer o no, agradar o no, la forma amb que l’autor ens ho explica  és del tot original. Amb la tècnica que és més pròpia a Juanjo Sàez, el dibuix, i amb comentaris escrits a ma; transmet espontaneïtat. Si s’equivoca, o canvia d’idea durant la redacció, tatxa l’escrit. Es clar que si. Amb una naturalitat i una frescor que contagia el llibre i que el fa tant singular i amè. Una lectura ràpida, fàcil de devorar i que transmet una quantitat ingent d’informació i d’opinió que entra directament a la vena. A la propera conversa que tingueu sobre Art, no només parlareu, criticareu o us burlareu de les diferents expressions artístiques sinó que, estic convençut, hi aportareu el vostre criteri i opinió, potser més interessant encara, no? Per a mi, aquí rau la principal virtut d’aquest petit gran llibre.


Podeu trobar “El Arte” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 10/10/2014

dijous, 8 de gener de 2015

Adagio per corda







Heu vist Platoon? Fins al final? Quan el prota fa un discurs motivacional i antimilitarista amb una música de fons? Aquella música? Doncs aquella música és l’Adagio per Corda, que va composar Samuel Barber cap allà l’any 1936.





Si l’escena és emotiva de per se, la càrrega emocional que afegeix aquesta obra és insuperable. Poques peces captiven més a l’oient que aquesta. Pot agradar o no, però no et deixa igual... normalment deixa més fet caldo, és veritat... per això és un adagio i no una polka... i la solen tocar cordes. La veritat és que el Samuel Barber, posant noms era una fletxa, i amb l’Adagio per cordes la va clavar!   =8-)    #momentgraciosillo...

Si voleu sentir la versió original, sense discursos pel mig, al you tube hi ha diferents versions, com per exemple la que es va tocar al Memorial 9/11; sol ser un recurs bastant usat quan cal tocar la fibra sensible fins a l’arrel. Aquesta versió, per  orquestra, tocada en un gran local, amb molta reverberació aconsegueix aquest efecte impactant. Comença suau, molt lent, piano… per anar creixent paulatinament, fins a envoltar tota l’audiència, de forma atronadora, per passar a un silenci absolut, només trencat per el ressò que la sala manté viu… En aquest vídeo passa entre el minut 7:00 i el 7:30. A partir d’aquí, torna la calma, la quietud, el recolliment. De llagrimeta. #deveritat. Si esteu a un sofà, que sigui còmode, per que hi quedareu clavats….



A mi personalment, m’agrada més la versió per quartet de corda. No té l’espectacularitat de l’orquestra, però la intimitat dels quatre músics, sols davant de la partitura, fa la interpretació més descarnada, precisament per la nuesa dels sons solistes en contraposició a l’acotxament amb que tota l’orquestra abraça la música.



Finalment, posats a donar versions, especialment emotiva la versió per Coral, l’Agnus Dei, l’Anyell de Déu, que si es toca a una església, comme il faut, recupera l’espectacularitat de l’orquestra en boca del cor que amplifica la veu dins de la grandiositat del temple…




@jignasib 

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 08/10/2014.