dimarts, 21 de juliol de 2015

El cor puja a l'escenari

Ja vam dir fa uns dies que quan poses massa gent a l’escenari, si tens mala sort s’enfonsa, i si tot va be, fas cantar a un cor. Vegeu si no el Happy Day.. però no va d’això avui... Anirem més de culturetes i parlarem de cors d’òpera. Digues-li rànking, digues-li el que més m’agrada, però crec que hi ha cors que val la pena sentir.

Comencem fort. Òpera alemanya, de Wagner. El “Cor dels pelegrins” és un dels fragments més famosos de l’òpera Tannhauser; no tant pel cor en si, com per l’obertura de l’òpera, que n’inclou la melodia. Sentint aquest tros entens el que Woody Allen diu al final de “Misterioso asesinato en Manhatan”: “quan sento Wagner, m’entren unes ganes d’envair Polònia...”. Realment es una d’aquelles peces que cal escoltar assegut... o millor estirat. Per què tomben d’esquena. Especialment quan entren els violins a acompanyar a les veus...



Ara un de famosillo... “Va pensiero”, el cor dels esclaus de “Nabuco”, de Verdi. Típica interpretació de les recopìlacions per a Corus que es regala per Nadal... Però és un clàssic entre els clàssics, i val la pena tenir-lo en ment.


Un de no tant conegut, però que té la seva gràcia: els “Cors a boca closa”, de l’òpera Madama Butterfly, de Puccini. Què el fa particular?... #digue’m suspicaç, però... potser per què es canten amb la boca closa? I amb els violins fent pizzicato... tot plegat ben íntim... No em negareu que és original!



Un altre força conegut. El “Carmina burana” és un conjunt de cants del S.XII i XII que Karl Orff va musicar a principis del XX. El més conegut de tots ells és “Oh Fortuna”, i la versió que més m’agrada és un Flash Mob que es va fer a un centre comercial alemany fa uns anys. Pels impacients, la part coneguda comença al min 2’ 12”


No tots els cors son d’òpera... La música sacra també en té de memorables.  Aquesta va guanyar un punt de notorietat arran de la pel·lícula Amadeus, de Milos Forman. Pertany al Rèquiem, i concretament és la part del Confutatis seguit de la Lacrimosa... realment, de llagrimeta.


No pretenc fer un lleig a tants i tants cors que apareixen a multitud d’òperes: el “cor dels presoners” de l’òpera “Fidelio”, de Beethoven; “les voici, les voici” o cor dels toreadors de Carmen, de Bizet; “Deposons les armes” o cor dels soldats, de “Faust”, de Gounod ; “Vedi le fosce nocturne”, o cor dels gitanos, de ”Il trovatore”, de Verdi; o el “Agnus Dei”, la versió coral de l’Adagio per corda, del que ja n’havíem parlat...però és que son tants... però tants... I ens estranya que triomfi “Oh happy day”?


@jignasib

Aquest post va ser publicat originalment a "La cultura no val res" el 18/02/2015