divendres, 28 de novembre de 2014

Dràcula

"Benvingut a casa meva. Entreu lliurement. Marxeu sense novetat, i deixeu una mica de la felicitat que porteu amb vos!".Comte Dràcula donant la benvinguda al seu castell a l’infeliç Jonathan Harker.


“Drácula” de Bram Stoker, és la novel·la de terror per antonomàsia. De terror gòtic per a ser més precisos. El terror no és un gènere que hagi prodigat molt, però he de reconèixer que ha estat l’únic llibre que mentre el llegia... tenia por.

La història narra com un personatge misteriós de Centre Europa s’interessa en adquirir una propietat a Londres, com s’hi trasllada a viure-hi com aquest fet trasbalsa el tranquil devenir d’unes famílies londinenques que veuen com la seva vida, o pitjor encara, la seva vida eterna, queda en absolut perill des d’aleshores. El mite del vampir arriba al seu punt culminant amb la història de Dràcula.

El recurs de Bram Stoker per posar-nos al corrent dels esdeveniments no és nou, és un llibre epistolar. Tot el que sabem dels fets es recull en la correspondència que els principals actors de l’obra s’intercanvien o de petites notes de premsa que recullen fets de notorietat pública. Per tant és un llibre que transmet clarament les sensacions dels protagonistes. No es limita a explicar amb més o menys encert el que passa sinó que transmet cruament el que senten els personatges quan passa. Aquí rau la clau de la por. No només sabem què passa; sabem també què pensen; què els atemoreix. El terror i l’horror que Jonathan Harker viu mentre és presoner al castell de Transilvània; el desconcert de la Mina Harker davant la sobtada mort de las seva amiga Lucy i de les inquietants visites nocturnes del desconegurt; el patiment que els amics i admiradors de la mateixa Lucy davant del seu comprotament... erràtic, trasbalsat, ... luxuriós... la seva mort...; visites misterioses del més enllà; el neguit del Dr. Van helsing...; el mite...

Tothom hi diu la seva i afegeix temors i dolor a la narració. Tothom, menys el vampir. Què pensa el vampir? Per què actua així l’autèntic protagonista? Per plaer? Per necessitat? Qui és realment el vampir? Tot el detall que ens desgranen la resta de personatges troca en mutisme absolut quan pensem en el dolent de la tragèdia. Està be encarnar el mal absolut, però saber-ne les motivacions potser amplificaria aquesta sensació.

Per acabar, commovedor el piropo que el Dr. Van Helsing fa de la Mina Harker en un moment del llibre. Tot elogiant les múltiple virtuts de la dama, del seu coratge, valor, recursos per lluitar contra el monstre... “hauria de ser un home”. Queda dit. En boca d’un misogin que al llarg del llibre no se n’amaga, no podia haver elogi més gran...

Gaudiu del terror gòtic i si sentiu udolar els llops... “...esolteu-los; son fills de la nit...quina música que fan!”. Bona nit... si podeu. Whahahahahah!!!!!






Podeu trobar “Dràcula” a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 10/09/2014.


dimarts, 25 de novembre de 2014

GEB. Gödel, Escher, Bach; un Eterno y Grácil Bucle

“No existeix un tocadiscs perfecte: o no pot tocar totes les cançons o podria tocar aquella canço que el destrueix!” Aquil·les intentant explicar a la tortuga el teorema de Gödel
 Què tenen a veure Kurt Gödel, M.C. Escher i Johan Sebastian Bach? Al llarg de més de 1.000 pàgines Douglas R. Hofstadter ens ho intenta explicar... i la veritat és que costa... De fet, els nombrosos i densos capítols van tots precedits de petits diàlegs il·lustratius, resum del que s’explicarà, a càrrec d’Aquil·les i la tortuga, que des de que els va presentar el seu amic comú Zenón a una carrera fa una pila d’anys, han esdevingut íntims amics... #enserio.

Anem a pams. Duglas R. Hofstadter (hummm... és casualitat que el protagonista de la sèrie “The Big Bang Theory” tingui el mateix cognom?), l’autor, és un professor de ciència cognitiva de la universitat d’Indiana. Va guanyar el premi Pulitzer per aquest llibre i durant molts anys va col·laborar amb la prestigiosa revista Scientific American, escrivint la columna “Temas Metamágicos” en substitució dels “Juegos Matemáticos” de Martin Gardner, de qui ja us n’he parlat en una altra ocasió... Les seves principals passions mai ocultades son la ment, la creativitat, la consciència, l’auto referència i les matemàtiques... ja podeu imaginar per on va el tema... #spoiler1

Kurt Gödel és un matemàtic nascut a Àustria que va publicar l’any 1931 el seu teorema d’incompletitut. En essència, tot sistema formal o bé és incomplert o bé és incoherent. O sigui, que no és capaç d’expressar totes les veritats, o arriba a expressar una veritat contradictòria. S’entén, no? ... Crec que l’analogia del tocadiscs aquí ens pot ajudar molt. En essència, Gödel demostra científicament que la ciència no ho pot demostrar tot... i que les lleis no ho poden regular tot... o que la poesia no ho pot arribar a expressar tot.. o que no es pot demostrar científicament si Déu existeix... tot això, sí... Pim pam. En una frase. Està be, no?

Mauritius Cornelis Escher és un dibuixant del s.XX, famós per els seus gravats i litografies que sovint tenen una clara inspiració matemàtica. Son freqüents les tessel·lacions (dibuixos que se superposen fins cobrir-ho tot), les falses perspectives (rius que mai saps si pugen o baixen, escales sense amunt ni avall, ...) o les auto referències (una ma que pinta una ma que pinta la primera ma...) #spoiler2


Johan Sebastian Bach, compositor barroc del s.XVIII. Autor prolífic, mestre del contapunt i que, pel que nosaltres ens importa, un geni dels cànons i de les fugues. Com repetir una melodia en diferents moments, com auto referenciar-se,  fins a completar una obra coherent i complerta? #spoiler3




A la vista de tot el que hem comentat no hem d’arribar a la conclusió de que aquest és un llibre de matemàtiques... i consti que no sé si això és una bona o una mala notícia. El llibre va més enllà. És un llibre que ens intenta fer reflexionar sobre el coneixement humà; la metodologia; les limitacions; què és la consciència o més enllà encara, l’autoconsciència; què en sabem; què en podem saber. I embolicant més la troca, què és la intel·ligència, o per què no, posat s a preguntar, què és la vida... I tot això pot aplicar a tots els àmbits: ciència, cultura, art, ... i posats a embolicar la troca, religió també.

Un debat molt interessant, amè i divertit. Si, divertit... be, definim sentit de l’humor... alguna definició permetrà encaixar el llibre en aquesta categoria, no? En serio, el llibre està replet de jocs de paraules i bromes científico-artístiques, potser no totes fàcilment comprensibles, però que amb bona voluntat i amb prou paciència per seguir les anotacions que el propi autor ens fa, es poden anar seguint. Lectura fàcil? No; cal paciència, però val la pena. De veritat...

Podeu trobar “Gödel Escher Bach: un Eterno y Gràcil Bucle” a la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post va ser publicat originalment a "La cultura no val res" el 08/07/14


divendres, 21 de novembre de 2014

El Clan del Oso Cavernario

 “El Clan del Oso Cavernario” és el primer títol de la saga “Los hijos de la Tierra”, escrita per Jean M. Auel. És una relat de Fantasia Prehistòrica que es desenvolupa al llarg de sis novel·les: “El Clan del Oso Cavernario”, “El Valle de los caballos”, “Cazadores de Mamuts”, “Las Llanuras del Tránsito”, “Los refugios de Piedra” y “La Tierra de las Cuevas Pintadas”.

Al llarg de tota la sèrie, l’autora ens relata, de forma novel·lada, els inicis de la nostra espècie com a animals racionals, com a Cro-Magnon. I ho fa personificant aquesta evolució en la vida d’una noia formidable en tots els aspectes, Ayla, la protagonista absoluta i fil conductor de la narració.


Tot comença amb una nena, l’Ayla, abandonada en un mon salvatge. Un cataclisme aniquila tot el seu clan i queda sola fins que la troba una nova tribu, el Clan de l’Os Cavernari, una família de Neanthertals. Aquest primer llibre descriu el xoc cultural i racial entre les dues espècies que van conviure durant un temps a Europa. I la descripció d’aquest xoc, per a mi, és magistral i la clau de volta de l’èxit del llibre.

No parlem només de dues races diferents; parlem de dues formes d’adaptar-se a un medi canviant, al bell mig d’una glaciació. D’una banda, els Neanthertals, físicament molt ben dotats, forts; però mentalment són memòria ancestral, no raó. Comparteixen una memòria col·lectiva que els fa més empàtics als sentiments i als records comuns, però que els limita a l’hora de ‘pensar’, d’innovar, d’adaptar-se. Per contra, els Cro Magnon són  més racionals, pensatius. Aprenen, dedueixen i evolucionen amb l’après; curt i ras, son intel·ligents, propietat que els fa més resilients i ens fa entendre per què d’aquest encontre només una de les dues espècies va sobreviure. Darwinisme en estat pur...

Entranyables els moments en que la infant Ayla raona amb el Xaman de la tribu, Creb, de tu a tu; sorprenent com una nena és capaç de copçar en segons el coneixement que el bruixot ha heretat dels seus ancestres, des de fa moltes i moltes llunes. I pitjor encara, la nena és capaç d’anar més enllà; conceptes com pensament abstracte, numeració, o sentiments com tristesa, alegria, plorar o riure, aliens als Neantherthal, sorprenen i preocupen al savi.  Aquests moments son els que fan gran aquest llibre.

A partir del segon llibre, comencen els periples de la protagonista pel continent, com aprèn a sobreviure sola, com retroba els membres de la seva raça i com aprèn, de nou, a conviure en comunitat i a evolucionar, no nomé com a persona, sinó grupalment com a espècie. Tot el que en el primer llibre, i un a mica en el segon, és dinamisme, acció, aventura i descobriment, als volums que segueixen es converteixen en més tediosos i previsibles. Entenc que per fer amena la història, per a que segueixi sent catalogat com a llibre de fantasia i no com a llibre de text educatiu cal afegir un punt de novel·la a la narració, de personificació en el protagonista com a calze i factotum dels descobriments, però potser n’hem fet un gra massa... mestra en la cacera amb fona, domini antropològic masculí, com a primer pas de l’emancipació femenina; el curtit de la pell, la doma de cavalls, l’agulla de cosir, la planificació familiar, ... Que si li escriuen dos llibre més, la noia acaba inventant el microones... que es veu a  venir... de veritat, cal?

En definitiva, “El Clan del Oso Cavernario” és un excel·lent llibre de fantasia, un agosarat exercici de fantasia prehistòrica molt ben treballat, molt recomanable, però que ha quedat engolit pel seu propi èxit. Saber dir prou a temps també és una virtut.


Podeu trobar “El Clan del oso cavernario” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 25/06/2014


dimarts, 18 de novembre de 2014

Brain Pickings, al servei de la creativitat



Maria Popova és l'autora d'aquest blog. Ella mateixa es defineix com a "lectora, escriptora, buscadora-coleccionista de coses interessants i essencialment una ment curiosa".

Brain Pickings es el seu blog personal. I també, tal com ella el defineix "és una recopilació de tot allò que m'ha fet persona –intel·lectualment, creativament, espiritualment- i una introspecció sobre com viure i què vol dir portar una bona vida.



Aparentment, aquest blog recull articles, cartes privades, assajos d'artistes, escriptors, erudits que opinen sobre què és crear, aconsellen de com es pot arribar a crear; quin és el procés creatiu, què implica, per què és important... A priori, pot semblar que siguin opinions restringides a iniciats de l’àmbit cultural, a artistes... Però a la que hi reflexiones una mica, veus que tot el que es comenta transcendeix més enllà, que no son només coses per a gent del territori creatiu, als bojos i boges per la cultura, a il·luminats excèntrics... La creativitat és transversal i afecta a tots els àmbits: des dels culturals als industrials; dels artistes als enginyers, dels erudits als curiosos.

Aquest dilema enllaça estretament amb el vell debat de: què és l'art? qui son els artistes? Per a que serveis realment l'art? No és un tema que tinguem solucionat socialment, ni que jo tingui clar personalment. Però cada dia estic més convençut que els artistes son els primers que pensen coses diferents, i gràcies a aquest pensament diferent, a aquets "think out of the box" les societats avancen. Darrera de cada idea innovadora, darrera de cada invent, darrera de cada empresa disruptora, ... abans, hi ha hagut un artista que ha pensat diferent. Crec que darrera de l'art i de la cultura i hi ha això. 

Això també treu a cap la frase d’Albert Sànchez Piñol, com aquell qui dona la raó a la Maria Popova, però des d’una òptica més nostrada, i que diu “el procés creatiu és més important que la creació i en català tenim una paraula extraordinària per definir-lo: badar”. No només hi ha una metodologia de creativitat, que segur que hi és; també s’hi val a badar.

Doncs gràcies a Maria Popova per a fer-nos donar compte, article a article, que darrera hi ha tot això... 

Ah si, i si el web us agrada, també teniu twitter i instagram

@jignasib

divendres, 14 de novembre de 2014

Frankenstein

“Frankenstein o el modern Prometeu” és el llibre que va néixer del repte que Lord Byron va plantejar als seus convidats al seu Château suís, una nit freda d’estiu, d’aquí poc farà dos-cents anys... L’anècdota és prou coneguda, però això no m’impedirà tornar-la a explicar. 
Per passar la nit, després d’una amena vetllada literària, tot repassant les històries clàssiques  de fantasmes alemanys, Lord Byron proposa als seus il·lustres convidats -el seu amic, i també escriptor, Percy Shelley acompanyat de la seva adorable esposa, Mary; i el seu metge personal John Polidori- que relatessin una història igual de fantasmagòrica que les llegides aquella nit. D’aquest repte va néixer un llibre i una idea. John Polidori va escriure “El Vampir”, primera història literària sobre el vampirisme; Mary Shelley va escriure l’esborrany del que seria la seva  primera obra, “Frankenstein o el Modern Prometeu”. Ves per on, el mite del vampir gòtic i el del monstre van néixer la mateixa nit...

Com passa amb tantes obres força conegudes, el primer que cal vèncer al començar la lectura son els antecedents o inclús els prejudicis previs. En el meu cas, les pel·lícules; concretament la mítica versió de Boris Karloff. Sento recórrer al tòpic, ...  però em va agradar més el llibre, perquè l’enfoc d’aquest em va colpir molt més que no l’altre.

Tot i que s’emmarca dins del gènere de terror gòtic, personalment em va captivar el seu caràcter romàntic, en el sentit estricte de la paraula. El nom de ”El Modern Prometeu” ja ens situa en l’acció del llibre: un científic a la recerca de la creació de la vida (i el debat de l’ètica científica que se’n deriva) tal i com el Tità va aconseguir fer segons la mitologia grega. I ho va aconseguir. I se’n va penedir. Perquè el ser que va crear era LLEIG; era un monstre.

A partir d’aquí es desenllacen els esdeveniments. El monstre és rebutjat; imagineu-vos deambulant lliurement un cos gegantí però amb un cervell de nadó, buit. El monstre no és, ni de bon tros el que hem après de la gran pantalla; no és un esser brutal i ignorant. Ans al contrari, és un ser sensible i intel·ligent que, per observació, aprèn el que és l’amor, la família, la protecció;aprèn a parlar, a sentir i a expressar-se. És humil i conscient de la seva lletjor, entén el rebuig que provoca. I davant d’aquest fet només demana una gràcia, i la demana al seu pare i creador, al seu responsable davant la vida: vol algú que l’estimi, encara que sigui lleig com ell. Vol un monstre com ell (de fet, una monstra, no pequem d’innocents ara), amb qui poder pal·liar la seva solitud. Què menys pot atorgar-li el seu pare? Quan se li nega aquesta gràcia l’amor pel seu creador troca en odi. El sofriment i la solitud que el seu Prometeu li provoca serà la moneda amb que el monstre pagarà aquesta negativa. I aquí comença el drama i el terror que patirà el Doctor de les mans de la seva creació venjativa....

El debat moral dels límits de la ciència; l’ideal romàntic de la bellesa com a origen i causa de l’amor; la necessitat de ser estimats; la responsabilitat del creador envers la creació; la venjança cruel i premeditada. Tot això es desprèn de les pàgines que van néixer una freda nit d’estiu a la vora del llac Leman... I encara ara no em queda clar qui és realment el monstre de Frankenstein...

Podeu trobar “Frankenstein” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el passat 13/06/2014

dijous, 6 de novembre de 2014

Las Nieblas de Avalon


 “Las Nieblas de Avalon” és una tetralogia, escrita per Marion Zimmer Bradley, que ens explica la versió que l’autora en fa del Cicle Artúric complert. Els llibres que la composen son: “”Experta en Magia”, “La Reina Suprema”, “El Rey Ciervo” i “El prisionero en el roble”.

Tot i que la història que narra té un rerafons, potser no històric, però sí llegendari o mitològic, podríem emmarcar el relat en el gènere de Medieval-Fantàstic. Certament té força elements fantàstics, màgics, místics... La Dama del Llac, El mag Merlí, La fada Morgana, Stonehenge, l’Illa d’Avalon, Excàlibur,el Graal, formen part de la narració i la component màgica que aporten no decep al lector. Com tampoc decep la imatge arquetípica d’heroi medieval del rei Artús o dels seus principals cavallers de la taula rodona, Gwayne, Lancelot, Percival, Mordred, o les damisel·les indefenses, Ygrainne, Ginebra (no us agrada molt més el nom cèltic, Guinevere?) o Heleine, ...

Aquesta versió moderna del Cicle sobre el rei Artús i els seus cavallers de la Taula Rodona, què aporta respecte als clàssics de Chrétien de Troyes o de Sir Thomas Mallory? És una versió bastant fidel als fets i molt fidel als personatges coneguts. Però els tracta des d’una visió molt original que fa molt atractiva aquesta saga. L’ha escrit una dona i una dona que en reivindica el seu protagonisme. Per a ser honestos, tot i que em contradigui, no és la història del rei Artús, si no de la Fada Morgana, la seva germana. És la visió femenina del Cicle.

Recordem que la història se situa als voltants de l’Any 500, la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, principi de l’Alta Edat Mitja, expansió del Cristianisme (cultura clarament patriarcal), per contraposició a la cultura Celta, originària de les Illes britàniques (clarament matriarcal). Aquest és el debat transversal a tota la narració, el conflicte cultural entre les tradicions matriarcals celtes i la nova religió cristiana emergent, patriarcal i amargada, amb complexes de culpa per tot arreu. Ah, si... i els Saxons donant la tabarra cada dos per tres...


I en aquest dilema van navegant, i algunes vegades naufragant estrepitosament, els personatges principals. Morgana, sobre la qual pivota el protagonisme, germana d’Artús i sacerdotessa, servidora de la dama de Llac, guardiana de les tradicions celtes; Talyasin, màxima personalitat entre els druides celtes, conegut com a Merlí, com a suport incondicional (i subordinat) de la Dama del Llac i les seves sacerdotesses; Gwydion, nom celta del nen que després es batejaria amb el nom cristià d’Artús, hereu del títol de Pendragon, personatge frontissa, captiu entre dues passions -la seva germana Morgana (a la qual promet defensar les tradicions celtes) i la seva dona Ginebra (a la qual promet promoure la nova i vertadera religió cristiana); Ginebra, nova conversa i fidel seguidora dels mandats cristians, entre ells el sentiment de culpa judeocristià; Lancelot, cavaller celta, educat per la seva mare, la Dama del Llac, perdudament enamorat d’una cristiana, Ginebra, esposa del seu millor amic i rei; Gwayne, arquetipus de cavaller celta, valent, fidel, aguerrit i semibàrbar; Percival, model de pal·ladi, cavaller cristià, noble, cast i pur, únic digne de trobar el Sant Graal; Mordred, el fill fidel als principis que l’ha ensenyat sa mare i disposat a venjar les afrentes de les mentides de son pare  .... Això no pot acabar bé...

La narració es desenvolupa de forma fluida i creïble des del principi al final, fent comprensibles les motivacions i reaccions de tots i cada un dels personatges i captivant l’atenció del lector, tant el que no coneix el Cicle com aquell que se’n sap de memòria tos els secrets. No és una versió transgressora ni contradictòria, sinó que aporta una visió diferent. Original i ben elaborada, ben tramada. I amb un equilibri just entre història, mitologia/llegenda i màgia fantàstica.

Podeu trobar “Las Nieblas de Avalon” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib


Aquest post es va publicar originalment a "La Cultura no val res" el 04/06/14.


dilluns, 3 de novembre de 2014

Les aventures de Sherlock Holmes


"Quan es descarta el que és impossible, el que queda, encara que sigui improbable, ha de ser, forçosament, la veritat". Sherlock Holmes, detectiu.

“Les aventures de Sherlock Holmes” és el primer recull dels casos que el famós detectiu del 221B de Baker Street va resoldre. El llibre, escrit per Sir Arthur Conan Doyle, fa servir les narracions de l’amic i col·lega del detectiu, el Dr. John Watson, per descobrir-nos les peripècies i la personalitat del protagonista; avui en dia diríem que les aventures de Sherlock Holmes es recullen al blog del Dr. Watson. Tot el que es pugui dir d’aquest llibre és igualment vàlid per a la resta de reculls (“El retorn de Sherlock Holmes” i “El llibre de casos de Sherlock Holmes”) o per a les seves novel·les llargues (“Estudi en escarlata”, “La vall de la Mort”, ”El signe dels quatre” o “El gos de Baskerville”).

Crec que és interessant distingir aquests dos nivells de la narració. D’una banda, els casos que es plantegen, i la manera de resoldre’ls. Sherlock és un investigador deductiu i cerebral, capaç d’arribar a conclusions sorprenents i insòlites fins a que n’escoltes el raonament, sempre brillant. Però no per això defuig de l’acció i de l’escenari: gran observador, memòria enciclopèdica per al que l’interessa, amant de les disfresses i expert boxador. La combinació és tremenda!

D’una altra, la personalitat controvertida de Sherlock. El Dr. Watson s’esmerça en transmetre’ns la genialitat del detectiu tot i que no se n’amaga dels seus defectes. Alguns estudiosos afirmen que part de la seva genialitat i personalitat turmentada podria ser deguda a l’ús i abús de substàncies psicotròpiques. Jo mateix estic inclinat a pensar que no van del tot errats. De fet, un fragment que em fa sospitar de tal addicció, apareix al principi d’un dels casos: “Si no fos per la seva addicció a la cocaïna, diria que el meu amic no té defectes” ens explica el Dr. Watson...  #ushojuro!

Bromes a part, segons el col·lega de Sherlock, ens trobem davant d’una ment privilegiada que per a la nostra sort dedica tots els seus esforços a lluitar contra el mal, tot i que a vegades amb recursos que el propi mal faria servir. Val a dir que quan diem ‘dedica tots els recursos’ vol dir això; aquells coneixements bàsics que no ajuden a resoldre casos no s’emmagatzemen al seu cap. Banalitats com que la terra no és el centre de l’univers no li importen i no els reté. Aquesta combinació bizarra de coneixement/ignorància, barrejada amb una no gens dissimulada misogínia i menyspreu per les ments poc dotades, a vegades ens pot fer pensar que Sherlock té algun punt d’Asperger. Si no fos pel seu sentit del dramatisme i de la posada en escena, més propi d’una Drama Queen que d’algú que viu aïllat del món que l’envolta, els podríem donar la raó.

La gran tasca de Conan Doyle per combinar perfectament casos detectivescos amb unes personalitats tant treballades i coherents arriba al seu clímax en un dels darrers episodis. Sherlock viu retirat a un petit poblet, lluny de Watson, per tant decideix explicar ell mateix els casos. Així el lector, segons ens explica el propi Sherlock, podrà apreciar la diferència de narració: simple i entenedora, més orientada a la divulgació dels casos tot fent-los entenedors a tothom, marca del Dr. Watson i les seves limitacions; i la narració precisa i exacta d’una ment fora del comú com la de Sherlock. Impressionant i convincent exercici narratiu, que Conan Doyle broda.

Només, com a curiositat, recordar la cèlebre frase que el famós detectiu sempre dedicava al seu entranyable amic: “Elemental, estimat Watson”, que va pronunciar, al llarg de tots els llibres, aproximadament ... cap vegada!  #ushojurotambé!

Podeu trobar “Les aventures de Sherlock Holmes” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 22/05/2014