divendres, 19 de desembre de 2014

Mil·lènium


Mil·lènium, entre altres coses és una obra mestra; és també una novel·la negra; són tres llibres, “Els homes que no estimaven les dones”, “La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina” i “La reina al palau dels corrents d’aire”; és l’obra pòstuma d’Stieg Larsson; és un al·legat contra la violència de gènere; una crítica a les clavegueres de l’estat i a les ideologies totalitàries d’extrema dreta; és la caixa de Pandora per a la “vídua” i la família directa de l’escriptor; és l’èxit i “best seller” del 2005. És tot això i molt més, però anem a pams...

Sobre l’autor, era un escriptor compulsiu, ben documentat, apassionat per temes com el feminisme, la lluita antifeixista, i defensor dels drets socials; apassionat i compromès. Amenaçat per l’ultradreta tenia una vida més secreta que pública. Tot... tot això es trasllada directament a l’obra. No seria la mateixa si aquesta passió amb la que defensava les seves causes no hagués macerat totes les pàgines dels tres llibres. Malauradament, Larsson va morir d’un atac de cor poc abans de la publicació dels llibres. És prou coneguda també la polèmica dels drets d’autor generats per l’obra dels que se’n beneficien el pare i el germà en detriment de la seva parella, públicament coneguda, però que per mantenir-la aïllada de les amenaces que rebia, no la va unir amb cap vincle legal ni escrit...

Sobre l’obra, com ja he avançat, es recull en tres llibres. Essencialment és una obra global, complerta, ben estructurada i coherent, molt ben documentada. La narració enganxa. No cal dir gaire més. Enganxa de veritat, és impossible deixar anar els llibres; a l’acabar-ne un t’envaeix l’angoixa de tenir el següent. Els personatges, la seva personalitat, el seu passat, les seves accions i aventures captiven el lector. Cada un en el seu estil, cada un sorprenent a cada capítol amb noves facetes, virtuds i defectes; el seu “morbo”, les seves glòries i les seves penes... Mikael Blomkvist, periodista i investigador, alter ego al llibre del propi Larsson, tossut, lluitador, defensor de les causes que creu justes, tenaç, Casanova casual (totes, se les lliga totes i sense esforç aparent!!! “Yo no soy malo, me han escrito asi...”); Lisbeth Salander, la heroïna, la víctima, l’antisocial, la hacker, la dèbil al mon real, la poderosa al mon virtual, la víctima de la violència de gènere, bisexual en recerca de la seva identitat, injustament maltractada, venjativa, injustament perseguida, víctima de la conspiració de les clavagueres dels poders ocults ... o paranoica? I amb cops amagats... i quins cops!

Tota aquesta fauna, i molta més, més peculiar si cap, apareix, es relaciona i s’enfronta al llarg de les més de mil pàgines dels tres llibres. Bons-molt bons; dolents-molt dolents; personatges de moral dubtosa que no queda clar si son un mal necessari o un be a l’ombra; les conspiracions, les paranoies, l’estat, el para-estat... tot es barreja magistralment i ens manté màgicament enganxats fins al final.

I de la mateixa manera que la història és una, els llibres son tres, i cada un és consistent per si mateix. Contradictori? Potser si, però ho aconsegueix. I per a mi és una de les facetes més bones de l’obra, que integra magistralment tres... (només tres?) històries en una. I deixeu-me insistir una mica més en aquest punt, un dels trets que més em va fascinar a mi: cada llibre, cada història que conté, sembla tenir un final... unes quantes pàgines abans de que el llibre acabi. Primer punt de sorpresa: el llibre no acaba a la darrera pàgina! Amb què omple, doncs, les pàgines restants? En preparar-nos pel següent llibre? Segon punt de sorpresa: ... #nomésspoilers!!! Llegiu-los! Us agradarà!


Podeu trobar “Mil·lènium” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post es va publicar originalment a "La cultura no val res" el 07/10/2014