dimarts, 9 de desembre de 2014

La rebel·lió d'Atles


“Quí és John Galt?” dita popular.

Totes les ideologies, creences o pensaments solen tenir un llibre de referència, una inspiració i guia. Doncs “La rebel·lió d’Atles”, d’Ayn Rand, seria la Bíblia dels Neocons del Tea Party. Però no ens precipitem, no lapidem un llibre per què algú a decidit fer-ne una lectura restrictiva o integrista!

Atles és el personatge mitològic que sobre els seves espatlles aguanta el pes de tota la bòveda celeste... Què passaria si un dia Atles es rebel·lés i es negués a carregar aquesta llosa? No ho busqueu al llibre... és una al·legoria, però que resumeix molt bé de què va.

Amb l’al·legoria d’Atles al cap, Ayn Rand ens proposa un exercici hipotètic. Ens descriu un mon, en un futur proper (considerant que es va escriure al final dels ’50, el futur proper seria per nosaltres ja  el passat...), on el concepte de socialdemocràcia s’ha dut a l’extrem, a un extrem ridícul, val a dir. L’exercici és un pel deshonest, per què presenta una clara caricatura com un escenari realista. El mon que se’ns presenta és el triomf de la mediocritat, la solidaritat mal entesa, exprimir i limitar els que destaquen per a donar oportunitats, ajuts i suport als incapaços de pensar ni de prendre iniciatives. I enteneu-me, és una caricatura: l’inventor d’una patent l’ha de cedir gratuïtament a la seva competència per a no provocar-li pèrdues que l’arrastrarien a la ruïna, a l’atur dels seus treballadors; et cases amb un fracassat per què no es deprimeixi, per a que tingui opció a fer una família com qualsevol ser triomfador; els polítics mediocres han de poder passar davant de ments brillants i oradors carismàtics, ja que si no podrien sentir-se alienats; les regions riques cedeixen els beneficis que generen per què les pobres puguin gaudir de la mateixa qualitat de vida... son tot exemples que es descriuen al llibre... #ushojuro #comparaciofacilona

I, al final, Atles es rebel·la. I diu prou. Ja no vol aguantar més el cel. Què passa amb aquest repartiment abusiu de riquesa i de talent , amb aquest espoli, si els afectats desapareixen? Per què, literalment, segons ens descriu el llibre, desapareixen del mon... Qui pensa? Qui inventa? Qui innova? Qui produeix? Qui sustenta la solidaritat? I aquí comença el drama.

Trobo especialment brillants dos moments. El primer, l’al·legat dels diners com a forma justa d’intercanvi, i no com a origen de tots els mals. Els diners quantitzen les bondats dels bens, dels serveis, i ens faciliten l’intercanvi entre el que jo vull o necessito i el que tu tens i et sobra. L’altre moment, la defensa del concepte d’amor egoista en contraposició a l’amor solidari: no t’estimo per què em fas llàstima, per què sense mi no trobaràs res de bo; t’estimo per que ets el millor que em pot passar i crec que puc ser el millor que et passarà. Dos conceptes ben distants, però que al llibre son tots dos víctimes d’un concepte  de solidaritat molt mal entès i practicat i que volen reivindicar-se, si cal, desapareixent temporalment de la faç de la terra.

L’exercici, en si, crec que és molt bo i està ben fet; el problema sorgeix quan només ens quedem amb la caricatura, com certs integristes n’han fet (com era allò del savi assenyalant la lluna i el neci mirant el dit?... doncs això). Faltaria un contrapunt d’equilibri ja que, si només es descriu l’efecte perniciós, és temptador voler contrarestar-lo anant a l’altre extrem del pèndol, al neolliberalisme descarnat. Crec, sense voler obrir debats sociopolítics, que es pot trobar un punt mig de justícia social sense espoli que ens eviti caure a les urpes del darwinisme més pur i dur. Tot i que crec que aquest exercici ha de recaure en el lector; el llibre, l’autor, només ha de ser el catalitzador, provocador i conductor d’aquest raonament, i al meu entendre, vist així, Ayn Rand, ho ha brodat.

Podeu trobar “La rebel·lió d’Atles” a la la xarxa de biblioteques.

@jignasib

Aquest post va ser publicat originalment a "La cultura no val res" el 26/09/2014.